El següent pas cap a un món sense armes nuclears
La ratificació per part dels Estats Units del tractat New Start, firmat a l'abril pels presidents Barack Obama i Dmitri Medvédev, és la conclusió llargament esperada d'una important batalla. Tan sols fa unes setmanes, el destí del tractat semblava penjar d'un fil. Avui, podem parlar d'un seriós pas endavant per als EUA i Rússia. Jutjant les descripcions de la conversa telefònica que van mantenir els dos presidents el 23 de desembre, un dia després que el Senat dels EUA n'aprovés la ratificació, tots dos són optimistes respecte a una ampliació de l'aliança. Espero que els esforços serveixin per aconseguir un nou pas endavant cap a un món sense armes nuclears: una moratòria total sobre les proves atòmiques.
Obama es va jugar la seva credibilitat i el seu capital polític per assolir la ratificació. És encoratjador que un nombre suficient de senadors republicans posessin els interessos de la seguretat nacional i mundial per davant de l'estratègia de partit. Els opositors al tractat no tenien arguments convincents en contra. Missatges importants de suport per part de l'expresident George Bush i dels ex-secretaris d'Estat George Shultz, James Baker i Henry Kissinger també han tingut la seva importància. Però aquest èxit no s'ha aconseguit sense pagar un preu. En buscar la ratificació del tractat, Obama va fer concessions substancials a la indústria armamentística. Va prometre destinar en els propers anys desenes de milers de milions de dòlars a la modernització de les infrastructures militars nuclears dels EUA, fet que és difícilment compatible amb un progrés cap a un món sense armes atòmiques.
La defensa balística continua sent un motiu de disputa. Durant el debat de ratificació, molts senadors van qüestionar el diàleg sobre la interrelació entre armes defensives i ofensives, que el nou tractat va heretar de l'anterior tractat Start, firmat el 1991. N'hi va haver que van mirar de fer fracassar el tractat mirant de vincular-lo amb l'assumpte de les armes nuclears tàctiques i, fins i tot, amb les armes convencionals. Cal discutir clarament aquests inconvenients perquè hi ha d'haver un acord sobre defensa balística. Per davant tenim difícils negociacions sobre les armes nuclears tàctiques, i és necessari un argument realista pel que fa al problema de les armes convencionals a Europa.
Però és una prioritat urgent ratificar el tractat per vetar totes les proves nuclears. Recordo que va ser molt difícil començar a moure'ns en aquesta direcció durant la segona meitat de la dècada dels 80. En aquell moment, vam declarar unilateralment una moratòria sobre les proves nuclears.
Però quan els EUA van continuar amb les proves, nosaltres ens vam veure forçats a respondre. De totes maneres, vam insistir en la nostra posició, demanant una prohibició total de les proves sota un estricte control internacional, incloent-hi l'ús de mètodes de control sísmic i inspeccions d'instal·lacions. La iniciativa va prevaler i el Tractat de Prohibició Completa d'Assajos Nuclears es va signar finalment el 1996. A diferència d'altres tractats, com el Tractat de No-proliferació Nuclear, aquest té un requisit especialment sever per entrar en vigor: tots i cadascun dels 44 estats amb capacitat tecnològica nuclear han de firmar i ratificar el tractat perquè es pugui aplicar. Fins al dia d'avui, 35 estats ja ho han fet, inclosos tres membres del club de les armes nuclears : Rússia, França i la Gran Bretanya. La llista dels que no l'han ratificat continua sent formidable i inclou els EUA, la Xina, Israel, Egipte, Indonèsia, l'Iran, l'Índia, el Pakistan i Corea del Nord (els tres últims ni tan sols l'han signat). Cadascun té els seus arguments, però no tots són igual de responsables de la situació.
El procés de ratificació es va aturar després que el Senat dels EUA votés el 1999 per rebutjar el tractat, advertint que la seva aplicació no era verificable i citant la necessitat de preservar els actius nuclears existents per assegurar que les armes podrien funcionar. La veritable raó era el desig de seguir fent proves atòmiques. Malgrat això, al segle XXI només un país, Corea del Nord, s'ha atrevit a conduir una explosió nuclear. Mentrestant, el comitè de preparació de l'Organització del Tractat de Prohibició Completa d'Assajos Nuclears ha construït un fort sistema de verificació. Ja és operatiu, amb prop de 250 estacions de monitorització -prop d'un 80% del nombre necessari per completar la xarxa-. El sistema va demostrar la seva efectivitat quan va detectar l'explosió nuclear realitzada per Corea del Nord, tot i que aquesta va ser, relativament, de baixa intensitat. Aleshores, hem de deixar les coses tal com estan i estar satisfets amb la moratòria virtual sobre proves nuclears?
No, perquè els compromisos que no són legalment vinculants poden ser fàcilment violats. Això convertiria en fútil qualsevol intent d'influir en el comportament dels països que han estat causant tants maldecaps als EUA i a d'altres nacions. Seria un error encara més gran per als EUA si torna a fer proves nuclears. No es guanyaria res, ni políticament ni militarment. En canvi, ratificar la prohibició de proves aportaria clars beneficis polítics. És raonablement cert que un cop el Senat dels EUA acordi la ratificació, la majoria de països que estan pendents de fer-ho, els seguirien. Cap nació vol ser un país incòmode per sempre i hem vist que el diàleg, fins i tot amb els països més recalcitrants, és possible. Encara més, el diàleg pot funcionar només si els EUA abandonen la seva posició hipòcrita de dir als altres què no han de fer mentre ells mantenen la seva posició oberta.
L'argument final a favor d'una ratificació universal i l'entrada en vigor del Tractat de Prohibició Completa és que això seria un pas endavant per crear una veritable comunitat global de nacions en la qual tothom comparteix la responsabilitat per al futur de la humanitat.
