Un pas petit per a una dona
No acostumo a emocionar-me amb les notícies de les vuit del matí, de manera que em vaig sentir obligat a explorar les causes de la llagrimeta que s'obria pas entre lleganyes en sentir la veu de Derrol Nail que feia: "Ens enlairem tots junts, de nou cap a la Lluna, i més enllà". Nail és el comentarista de llançaments de la NASA, que dimecres passat a la 1.47 de la matinada, hora de Florida, 7.47 hora catalana, acompanyava amb aquestes paraules la ignició de l'Artemis 1, el coet espacial més potent de la història de la humanitat. És la primera etapa, no tripulada, d'una missió que té com a objectiu "dur la primera dona i la primera persona negra a la Lluna", "posar les bases per enviar astronautes a Mart" i "inspirar una nova generació d'exploradors".
Passa que avui hi ha raons per desconfiar dels exploradors. La cursa espacial que havíem conegut, tal com el substantiu cursa indica, és filla d'una sensibilitat que cada cop ens sembla més extemporània. És una lògica de la modernitat que podem resseguir tranquil·lament fins a Cristòfol Colom. En la mentalitat conservadora de l'Edat Mitjana, el món era una esfera que Déu observa des de fora, vetllant per l'harmonia i recomanant estils de vida frugals que es reservessin l'apoteosi per al més enllà. Tot canvia amb la idea que es pot anar més enllà en aquest món, per exemple, amb tres vaixells a l'altra banda de l'Atlàntic, motivats per la promesa de riqueses extraordinàries. Ja des del seu començament, la globalització no era una imatge neutral, sinó una visió expansionista de la vida.
Evidentment, per als ciutadans amb consciència ecològica del segle XXI, aquesta filosofia s'ha tornat insostenible. El resultat de la cursa espacial no només hauria estat constatar que la Terra no es troba embolcallada per un mantell màgic, sinó que, de fet, surem a la deriva en un mar de negror hostil. El que ha seguit l'esgotament de tots els "més enllà" que havíem donat per fets: ja no hi ha unes Índies on anar a buscar espècies, el mar ja no és un abocador infinit, i ni tan sols l'aire pot absorbir els productes del nostre estil de vida sense escalfar-se. Hauria arribat l'hora de revertir la globalització de l'expansió i aprendre a globalitzar la contenció, perquè resulta que l'única nau espacial és la mateixa Terra, que requereix que deixem d'actuar com viatgers d'un creuer de luxe i ens convertim en tripulació implicada en les tasques de cura i reparació de l'aparell.
No tan de pressa!, diuen gent com Elon Musk, el propietari de l'empresa de viatges espacials privada més gran del món. Contra el retorn a l'ètica de la moderació medieval per camins seculars que proposen els ecologistes, la possibilitat de colonitzar altres planetes oferiria una pròrroga a la modernitat emprenedora que tantes alegries ha dut. És per això que ja fa temps que els verds critiquen la idea d'anar a altres planetes, i no ens costa gens imaginar Greta Thunberg preguntant si el CO₂ que emet l'Artemis està plenament justificat. Una de les guerres culturals més candents ara mateix enfronta els partidaris de fer créixer la tècnica fins que pugui salvar-nos contra els que asseguren que cal decréixer perquè la tècnica no ens mati.
La ciència-ficció contemporània es pronuncia contra Musk. Kim Stanley Robinson, un dels autors més reconeguts del gènere, explica com l'astronomia ja ens ha mostrat que els planetes hipotèticament habitables són tan absurdament lluny que cal descartar qualsevol possibilitat tecnològica d'arribar-hi, i que la nostra biologia està tan lligada amb la de la Terra que la possibilitat real de crear ecosistemes que la substitueixin en els pedrots que tenim més a prop tampoc és concebible abans que passin ben bé mil·lennis. A la novel·la Aurora narra la història d'una missió enviada a colonitzar un planeta llunyà a la qual espera un emmalaltiment progressiu i, finalment, la mort. Contra els mites de la ciència-ficció clàssica que veien la Terra com un bressol i ens animaven a deixar-lo enrere cap a les estrelles, ara es tracta de reconciliar-nos amb el fet que només tindrem una única llar.
És per això que m'ha cridat l'atenció el nou marc mental de la NASA. Des de l'"Ens enlairem tots junts" fins a la idea de fer caminar per la Lluna per primera vegada a una dona i a una persona negra, és clar que la justificació de la cursa espacial ha superat el marc nacionalista, econòmic i científic per incorporar els temes de la crítica cultural contemporània. Per validar simbòlicament una missió espacial, que no cal dir que mai són rendibles en termes estrictament materials, els vells valors de la competitivitat s'han hagut de barrejar amb idees noves d'igualtat. En el debat entre Musk i Thunberg, entre tecnoutòpics i decreixentistes, l'Artemis assaja una síntesi possible de l'impuls vertical i l'impuls horitzontal de la humanitat i obre un camí per a noves imatges capaces de fer-nos vessar una llagrimeta amb una cosa tan complicada i urgent com un somni sostenible.
