De partits, democràcia interna i governança
Espanya s’ha posicionat com a líder en el nombre d’afectats pel covid-19. Llegint la premsa internacional hom arriba a una conclusió inevitable: el fet es deu a una mala governança. Uns mitjans titllen la democràcia espanyola d’immadura (Bloomberg), d’altres apel·len a la confrontació visceral entre partits (BBC), etc. S’ho mirin com s’ho mirin, la conclusió és inequívoca: els que governen a Espanya (tota ella, que inclou Catalunya, per ara) no són prou competents.
Durant la primera onada, des de Catalunya criticàvem la gestió centralitzada. Ara, els catalans, com que som gent molt capaç, hem estat capaços de fer-ho igual de malament. Quan es toca el tema de les repercussions econòmiques, els mitjans només parlen de l'hostaleria. És com si les empreses dels sectors productius no existissin. ¿No els sembla degradant que els nostres governants actuïn condicionats pel lobi de les terrasses de bar? “És que els catalans som molt socials!” ¿Que potser no ho són ni a Itàlia, ni a Grècia, ni a França ni a Portugal? El que som, els ho diré ras i curt, és una colla d’hispans tocatimbals que semblem sortits d’un anunci de la Damm.
Tots els partits tenen alguna responsabilitat de govern -ja sigui a nivell regional o estatal-. I tots continuen sense preguntar-se per què les persones destinades a tasques de govern són tan incapaces. L’immobilisme els impedeix veure que utilitzant el procés de selecció intern que tenen establert difícilment serien capaços de gestionar ni tan sols una bacallaneria. I per tal d’esquivar el veritable problema, practiquen, com ja he comentat altres cops, el mètode Maria Antonieta: ruixar-se amb litres de perfum sense passar per la dutxa. Aquest mètode, en la pràctica, es materialitza en la denominada “democràcia interna dels partits”. Com que és una maniobra de distracció populista, quan convé es passen per l’aixella, sense rubor, el que les bases hagin decidit. Un exemple: la militància de Ciutadans va votar que fos Lorena Roldán la candidata que encapçalés la llista a les eleccions al nostre Parlament regional. Però, uns mesos després, ha estat substituïda per un altre individu designat per la direcció. I no ho dic pel fet que Ciutadans sigui un partit anticatalà. Tots els partits (siguin catalans, anticatalans o semisecs) practiquen la bonica aixecada de camisa anomenada “democràcia interna”.
D’entrada, convé dir que els partits són com els exèrcits: no hi són per practicar la democràcia sinó per defensar-la. Els que han de practicar la democràcia són els ciutadans-contribuents. Remarco el mot contribuent, ja que constitueix la peça clau del sistema democràtic tota vegada que, malgrat que se’l pretengui menysprear, és el que acaba posant el rostit a la taula de tothom. Per tant, són els electors els que han de determinar quins han de ser els candidats vàlids en unes eleccions. Que els partits facin simulacres de democràcia interna per tal d’engaltar-nos llistes tancades formades per candidats tan ineptes com obedients constitueix un insult a la intel·ligència.
Als països entenimentats, és el votant qui determina quins són els bons candidats i quins són els dolents. El vot es personalitza en els individus. Quan estem davant d’una circumscripció unipersonal -França, Alemanya, Regne Unit...- el sistema fa que s’hagi de triar un individu, i només un, d’entre tots els que s’hi presenten. Si, per contra, el sistema electoral és proporcional amb circumscripcions -petites, sempre petites- de llistes obertes -Països Baixos, Bèlgica, Suècia, etc- la llista de cada partit conté uns pocs candidats -pocs, coneguts i lligats al territori, per evitar que la morralla s’amagui entre una llista interminable- i l’elector marca els que prefereix. Al llarg del temps, qualsevol dels dos mètodes porta els partits a presentar sempre elements vàlids -la seva feina s’avaluarà permanentment, ja que els diputats elegits tenen oficina oberta al barri per atendre les demandes dels ciutadans-. Si contínuament els candidats d’un partit són mediocres -el votant no en troba cap de prou bo com per marcar-lo i seleccionar-lo- la gent acaba triant candidats d’un altre partit. El fet estimula que la col·laboració entre partits sigui més gran, ja que el votant aparca, en bona mesura, la ideologia per mor de l’eficàcia, els resultats de la feina feta i l’honestedat dels candidats. Perquè es trien individus, no pas partits.
No és cert que tots els polítics siguin iguals. N’hi ha de bons i n’hi ha de dolents. Però mentre el sistema de selecció no canviï, els partits seguiran estafant la població. I un cop més, els recomano gaudir del present. Perquè els governants que vindran seran pitjors.