A cada elecció els partits es miren al mirallet màgic. El PSC estrena vestit per primera vegada en 44 anys: ha guanyat en vots i en escons unes eleccions al Parlament. Illa és amic personal de Sánchez, que també es mira al mirall i pensa que l’èxit a Catalunya també és seu, gràcies a haver corregut els riscos dels indults i l’amnistia en un càlcul per mantenir-se a la Moncloa. Però el preu dels indults i de l’amnistia no serà res comparat amb el d’una millora real del sistema de finançament, que és el que Illa ha de buscar pel bé del país i si vol acabar amb l’independentisme per una bona temporada. Amb una “col·laboració ambiciosa”, Illa no en tindrà prou, com recorden els casos de Maragall i Montilla.
L’independentisme ha envellit malament, en bona part perquè ha recollit el que ha sembrat. Si la majoria del 52% ha estat inútil, quin era l’incentiu per tornar-la a assolir? Una cosa és no tenir unitat estratègica i l’altra és l’aversió mútua que fa malbé la confiança.
Quan Junts es mira al mirall només hi veu Puigdemont. Junts viu de la força d’un president a l’exili que també podria escriure un manual de resistència però que, segons com vagi, pot estar cremant els últims cartutxos.
El president Aragonès plega, i això l’honora, perquè ha pagat la seva part de la factura, la d’un Govern amb massa conselleries que no ha arribat al cinc i una presidència tan endreçada com gens engrescada. Però quan a un partit li va malament a totes les eleccions, la factura més gran correspon a qui té el poder més gran. Ser d’esquerres, republicà i independentista no equival automàticament a tenir la raó i, a còpia de mirar-se al mirall amb una mirada autosatisfeta, Esquerra ha perdut connexió amb la societat.
