Aquell partit de missaires

Si la Guerra Civil hagués estat una guerra entre dretes i esquerres, a Manuel Carrasco i Formiguera no l'haurien pelat. De fet, el dominic Antonio Carrión informava en un butlletí de propaganda franquista que d'acord, que Carrasco havia estat un catòlic exemplar, però que en morir havia cridat "Visca Catalunya lliure!" i que això ja demostrava que l'havien afusellat fonamentadament. És clar que a part d'aquesta prova a posteriori en tenien més, com que l'havien empresonat el 1923 per fotre's de l'exèrcit espanyol o que havia defensat la integritat de l'Estatut de Núria a les Corts, primer des d'Acció Catalana i després des d'Unió Democràtica de Catalunya. Per això abans que catòlic, per a ells Carrasco era un separatista català.

El seu cas no va ser únic, com explica Francesc Canosa a Entre el sabre i la bomba , recollint la història d'UDC fins a la transició. Pocs dels que menyspreen aquest partit de missaires saben quants gecs van rebre a Via Laietana per restablir-nos les institucions ni saben que el seu projecte polític passava per una confederació de pobles ibèrics i que, si fracassava, apostaven per l'autodeterminació. Potser conèixer-ho calmarà alguns fums, sobretot perquè no tots els antifranquistes posem-hi d'esquerres van fer uns plantejaments catalanistes tan radicals. Però l'assaig de Canosa ens porta de pet a preguntar-nos què ha passat amb UDC. Carrasco va ser expulsat de Minoria Catalana a les Corts per negar-se a rebaixar l'Estatut per tal que l'acceptés el govern d'Azaña. El 2006 Duran i Lleida pretenia tranquil·litzar els catalans dient-los que l'Estatut era constitucional. Mentre l'un tenia en ment la plenitud catalana, l'altre hi té la integritat d'Espanya: que del que fa Duran se'n digui continuar la feina de Carrasco i de tants altres és tirant a escandalós.