A partir de demà
El govern que surti de la votació d’aquest diumenge tindrà al davant uns reptes molt diferents dels de l’executiu de Sánchez els últims anys. Les converses sobre la política estan canviant. Fins ara, la prioritat era donar resposta a l’avui, i ser capaços d’arribar al demà més immediat. Aportar solucions a una pandèmia letal, una guerra inesperada, o una inflació sense precedents. Gestionar la urgència del dia a dia, perquè ni l’economia ni les famílies col·lapsessin.
Però m’atreveixo a pensar que ara el que serà urgent és saber com modelar el futur. És probable –i desitjable– que en aquests anys visquem un canvi de debat públic, on proposar solucions als grans reptes de futur, com el canvi climàtic, es converteixi en la prioritat present. En part, perquè alguns d’aquests reptes han deixat de percebre’s per molts de nosaltres com un temor llunyà. És gairebé impossible comptar els rècords de temperatures –de terra, mar i aire– que estem superant en aquestes últimes setmanes. Segurament la majoria de nosaltres hem pres decisions aquests dies basades en la calor. Quedar-nos a casa teletreballant si tenim aire condicionat, o anar a l’oficina si ens falta. O canviar de ruta, o d’hora, per evitar patir calors insofribles. El canvi climàtic ha deixat de ser un perill abstracte per convertir-se en un inconvenient real. Segueix el camí que els experts fa anys que anticipen, però s’ha fet tan palpable que es fa impossible no donar-hi importància per part de les administracions públiques, a tots els nivells de govern, i posar en marxa una bateria de mesures per pal·liar-ho.
Hi ha altres reptes de “futur”, que no són tan evidents en el nostre dia a dia com el canvi climàtic, però que també llastren el nostre desenvolupament. Per exemple, les escandaloses dades de pobresa infantil. Espanya lidera el rànquing europeu en la taxa de risc de pobresa infantil persistent. Es tracta del nombre de menors d’edat que, no només viuen en pobresa, sinó que hi han viscut durant almenys dos anys dels tres últims. Si bé aquesta dada ja havia estat sempre massa elevada, s’ha disparat en els últims anys, convertint-se en un auguri d’un país més pobre a futur. Que augmenti la pobresa infantil persistent implica, també, que la igualtat d’oportunitats que tot estat democràtic ha de garantir es vegi compromesa, i que les probabilitats d’ascens social es redueixin per als nens i nenes en aquesta situació de vulnerabilitat.
Durant la campanya electoral s’ha parlat molt de la sostenibilitat de les pensions, però molt poc de la sostenibilitat del planeta, o de les condicions de vida de més de dos milions d’infants. I és que la política va per darrere de la societat civil i, fins i tot, del sector privat, que té incentius per acomodar les inquietuds de les persones joves a llarg termini. Però el cas espanyol és particularment exagerat i el canvi climàtic s’ha menyspreat en campanya més que en altres països del nostre entorn. El clima polític ha de canviar.
