La partida que juga tothom

En la seva roda de premsa de dimissió, Sergi Sabrià ha admès que dirigia un grup que es dedicava a organitzar “campanyes habituals, no tan boniques com voldríem, però la partida la juga tothom”. Doncs no cal afegir res més. Si fas el que fa tothom, ets com tothom, tant pel que és bo com pel que és dolent i, en conseqüència, no pots anar pel món presumint de tenir més valors que ningú, per molt republicans que siguin.

A més a més, el perill de jugar “la partida que juga tothom” i de fer campanyes “sense logo” és que es comença enviant unes persones disfressades de sardines a l’estació de Sants o uns mariachis a cantar ranxeres a la seu del teu adversari i s’acaba amb una llumenera de la colla ideant, encarregant i enganxant cartells execrables com els dels germans Pasqual i Ernest Maragall; perquè quan es comença a rebaixar el llindar del que és admissible, ves a saber a quin infern acabes descendint. És la urgència de respondre amb les armes de tothom, que obliguen a muntar estructures paral·leles que treballin sota el radar, el que porta a tota mena d’escalades, com els empastifaments a les xarxes contra veus que gosin expressar una crítica, que és una de les especialitats que podreix la conversa pública.

Al moment d’anunciar la dimissió, Sabrià ha dirigit un atac frontal a Oriol Junqueras pel seu personalisme i la seva ambició de fer un partit a la seva mida, expressions que superen l’impacte del manifest per la renovació firmat, entre d’altres per Pere Aragonès i Marta Rovira. La partida pel poder continua.