La partida per l’audiovisual en català també es juga a casa

Fa molts anys que treballem i lluitem per poder viure plenament en català. Hem aconseguit fites inimaginables com a país, tot i tenir davant governs de l’Estat que ens han posat i ens seguiran posant bastons a les rodes, amb l’únic objectiu de fer de la nostra llengua una llengua minoritzada. A la dècada dels 80, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va fer entrar el català a tots els menjadors de casa. Tothom tenia televisor i es va fer una feina excel·lent a l’hora de produir, triar i doblar al català continguts audiovisuals que enganxarien tots els públics a la pantalla sota una mateixa llengua. De retruc, el català esdevenia idioma de socialització, de joc, de carrer, d’aventura i de vida; un idioma, al cap i a la fi, d’imaginari compartit i útil. Aquest èxit de país, però, lluny d’actualitzar-se, s’ha anat dissolent amb el pas del temps. Malauradament, ja fa molts anys que l’audiovisual en català és el convidat de pedra d’un arraconament lingüístic que afecta sobretot joves i nouvinguts, incapaços de trobar prou oferta per tal de prendre-la com a referència d’ús lingüístic i inspiració creativa. Hem perdut pistonada, i la falta de referents que parlin català a la televisió, a les xarxes socials i als videojocs està fent accelerar la caiguda de l’ús del català. Les dades són demolidores: només un 3% de l’alumnat de 4t d’ESO consumeix sempre o sobretot continguts audiovisuals en català.

Ens cal màxima fermesa davant el govern espanyol perquè la nova llei de l’audiovisual sigui clara i eficaç. No és cap nimietat. Però des de Catalunya també tenim molta feina per fer: la partida per l’audiovisual català i en català també es juga a casa.

La fragmentació de canals que va portar la TDT, que en una primera etapa es va gestionar amb força èxit mitjançant l’obertura de nous canals com el 3/24 o el 3XL i, més tard, l’eclosió de les xarxes socials i les plataformes de streaming han comportat grans canvis en els hàbits de consum audiovisual. El tancament dels canals infantil i juvenil en època de retallades ha escapçat l’imaginari compartit i en català de les noves generacions. El diagnòstic és clar i la recepta també: cal rellançar urgentment la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És una eina potentíssima, però li cal una injecció notable de finançament. En 10 anys, el pressupost de la CCMA ha minvat de gairebé 100 milions d’euros. Són necessaris més diners i també uns objectius actualitzats.

L’espectador tipus de TV3 ja no és intergeneracional: ha envellit i no hi ha hagut relleu. Hem de ser capaços d’arribar a nous públics. Això comporta tornar a dibuixar noves estratègies i apostar també per nous perfils professionals. La producció de ficció en català hauria de tornar a ser una de les raons de ser de la Corporació: programes, sèries, animació i pel·lícules per a totes les edats i perfils que posin la indústria a treballar. No caiguem en catastrofismes: tenim un gran potencial com a país per crear contingut audiovisual d’èxit. Quan hem tingut els mitjans i hi hem apostat, ho hem fet amb nota. Hem de poder fer més Crims, Merlí, Les de l’hoquei..., hem de poder invertir més en una indústria clau per a la cohesió social del país. No és qüestió de mirar enrere amb nostàlgia, però sí com a aprenentatge. La reemissió d’icones generacionals com Bola de drac o el Dr. Slump no serviran per atreure nou públic infantil i juvenil, però ens cal emmirallar-nos en aquell èxit col·lectiu i apostar novament per produir i comprar sèries i dibuixos emergents i amb potencial, doblar-los al català i fer-los arribar al públic a través dels nous canals de consum. El 3XL, que va ser durant 12 anys l’espai juvenil de la Televisió de Catalunya, va ser un dels grans sacrificats de la crisi econòmica de la primera dècada dels 2000 i des de la seva desaparició, l’any 2012, res ni ningú li ha agafat el relleu.

Tenim davant, doncs, un terreny de joc doble, i cal actuar-hi en paral·lel. D’una banda, fer emergir nou contingut atractiu i de qualitat. De l’altra, actualitzar la manera com hi accedim. El públic d’avui dia ja no és un consumidor estàtic en el temps i en l’espai. Per començar, els continguts han d’estar pensats per a l’era multiplataforma i han de viatjar més enllà de la tradicional pantalla de televisió, que encara és rellevant però que ha de viure dins d’un ecosistema digital molt més treballat, tant en apps pròpies (que haurien de tenir la disposició visual i la tecnologia de recomanació de continguts que tenen les plataformes internacionals com Netflix i companyia) com en la seva presència a YouTube i a les xarxes socials actuals i futures.

El repte és de grans dimensions. Cal un cop de timó per revertir la situació, rejovenir l’espectador mitjà de TV3 i, a la vegada, fer que l'ecosistema audiovisual en català desperti interès entre els nouvinguts. Els mitjans públics són una de les eines més preuades que tenim per reactivar l’ús social del català i sense una partida pressupostària digna per a la Corporació no serà possible: cal dotar de més pressupost la CCMA per tal de començar amb urgència una nova era, ara que finalment s'ha arribat a un acord per renovar-ne el consell de govern. És a les nostres mans tornar a fer del català la llengua comuna i de referència per a tothom, molt especialment per als infants, per als joves i per als nouvinguts. Cal tornar a prioritzar la llengua que ens vertebra i cohesiona com a poble sense diferenciar d’on venim ni cap on anem. No deixem passar més temps.