Parlo amb la vostra llengua, pares
Imagina dos joves que s’abracen en un llit quan la nit cau. Per la finestra, entra una llum taronja i adormida, una llum de ciutat cansada. És dissabte en un lloc inexacte d’aquest món i, si hem de decidir el quan, direm que és primavera. Posem que el maig s’acaba i que la pluja ha arribat després de molt de temps sense aparèixer. Posem que el lloc és Barcelona i que el soroll de Gran Via s’escola entre els vidres. Dos joves s’abracen abans d’anar a dormir i s’expliquen coses que no s’han explicat mai, perquè conèixer-se té a veure amb confessar-se el que un no sap ni d’ell mateix, i entregar-se és regalar a l’amant la possibilitat de desxifrar els propis desitjos, com dient-se: "entra en aquest lloc que no he habitat encara".
Nerviosos, exaltats, feliços del moment únic que és descobrir-se al mirall que li fa l’altre, s’expliquen qui són i el lloc d’on venen. Parlen dels seus pares. Parlen de la infantesa. Parlen del dolor. Parlen dels silencis que van viure a casa. Parlen de les absències que van fer mal. Parlen dels excessos que van viure. Parlen de separacions, d’intents d’apropar-se, de records mig esborrats i de records que recorden massa i que no volen recordar. Maleeixen la família perquè ara, tot just en aquest moment en què comencen a ser adults, és quan s’han de repetir que no volen ser allò que han viscut, com dient-se: "podem ser allò que vulguem ser".
El que no saben, aquests dos joves que s’estimen convençuts que es pot estimar així només una vegada, el que no saben és que si diuen tot això és perquè un dia van tenir uns pares que els van ofrenar una llengua. Potser per manca o per excés, qui sap —cada història té els seus camins inescrutables—, els van oferir una llengua, ja fos perquè els la van ensenyar massa o perquè els la van repetir massa poc. Una llengua és: unes paraules, sí, d’acord, però també una manera de veure el món, de mirar-lo, d’assenyalar-lo, de descriure’l, de reduir-lo, de contenir-lo, d’amagar-lo o d’explotar-lo provant de fer-lo desaparèixer. Sigui com sigui: un dia van créixer i, amb voluntat o sense, els pares els van deixar d’herència un univers. L’univers que ara ells proven de reconvertir, de mirar de nou d’una manera diferent, com dient-se: "podem descobrir en la veritat que ens han ofert una veritat més fonda". Una altra veritat.
Potser parlen d’això perquè els dos amants acaben de llegir Literatura infantil, la darrera novel·la d’Alejandro Zambra, un llibre bell sobre un pare que estima el seu fill, un llibre inclassificable a cavall entre el diari de paternitat i el relat d’un home que reaprèn a viure observant el seu nadó que no articula encara cap paraula. Un llibre que no escull entre literatura i criança, com explica Zambra, perquè ell va tenir molt clar que volia que el seu fill sentís, des de ben petit, que la literatura té a veure amb la vida.
O potser parlen de la llengua heretada dels pares perquè han llegit Materials de construcció d’Eider Rodriguez, Inquiets de Linn Ullmann, Las abandonadoras de Begoña Gómez Urzaiz, La familia de Sara Mesa, Los astronautas de Laura Ferrero, Las herederas d’Aixa de la Cruz o Les mares no de Katixa Aguirre. També pot ser que hagin tornat a una història antiga –és un engany pensar que la família és tema de moda–: Guilgameix lamenta la mort de l’amic Enkidu i desfia els déus a la recerca d’algú que adora com a un germà; Penèlope espera Ulisses a l’Odissea com hem esperat tantes vegades els nostres amors; el pare d’Elizabeth Bennet, a Orgull i prejudici, fuig a poc a poc de casa per escapar-se de la paternitat, tan fràgil i incapaç; Kafka retrata l’horror que pot ser una llar a La transformació; Cormac McCarthy excel·leix a l’hora d’emmarcar què vol dir transmetre una llengua a un fill –vida, amor, esperança– quan el món s’acaba a La carretera. La família és un lloc on tornen perquè de la família, ni volent, se’n pot fugir.
Això mateix es repeteixen aquests dos joves abans d’anar a dormir, ara que fins i tot el soroll del carrer s’amanseix, després d’haver parlat durant hores sobre l’herència rabiosa que abracen i rebutgen: que, igual que del son que els atrapa ben entrada la nit, de la família, ni volent, se’n pot fugir.
