"Parleu amb la gent gran". Ara em fa ràbia no haver-ho fet amb la meva àvia. A vegades m'asseia al sofà amb ella i li deia "Què, iaia?" I em deia "Mira, avui pensava que el teu avi..." I jo pensava "Collons..." i quan feia una pausa li tocava una mica la mà i li deia "Iaia, haig de marxar". I no havia de marxar, me n'anava perquè no m'interessava escoltar-la. I penso: "Quin idiota tan gros que era, que no vaig escoltar la iaia". Parleu amb els avis, sobretot.
Són declaracions de l’actor Fel Faixedas durant l’entrevista que li va fer en aquest diari en Xavier Cervantes per parlar del llibre que ha escrit, M’hauria agradat conèixe’t, publicat per Univers.
En Fel Faixedas té, entre d’altres, la qualitat de saber com connectar fàcilment amb la gent. Això li serveix a l’hora de fer teatre, l’ha ajudat a l’hora d’escriure i li és imprescindible per establir relacions d’amistat i d’afecte amb la facilitat que ho fa.
Llegint-lo, o escoltant-lo, moltíssimes persones es preguntaran immediatament: per què no vaig parlar més amb el meu avi? Per què no escoltava prou les històries de la meva àvia? I estic segura que tothom arribarà a la mateixa conclusió que en Fel: Quin idiota tan gros que era!
En aquest sentit, hi ha alguna cosa que no acaba d’estar ben muntada: és llei de vida que els avis morin abans que els nets arriben a l’edat madura, just quan els neix un gran interès per tot el que fa referència a la família, al passat, a les arrels. ¿Però com li fas entendre a un adolescent, o fins i tot a un adult jove, que anys a venir es penedirà de no haver fet aquelles preguntes que ara li creen una curiositat immensa?
Si la jeneusse savait, la vielleise pouvait, diu un refrany francès que la gran Doris Lessing va fer servir per titular una novel·la seva. Si la joventut fos sàvia s’adonaria del valor de la memòria, però quan ens arriba l’edat de voler saber ja no ho podem preguntar a ningú.
Quan a en Fel Faixedas li va arribar aquest moment va ser quan va començar la recerca per escriure un llibre sobre el seu avi Pitu, saxofonista de la coneguda Orquestra Maravella (amb A, perquè el nom ve de Caldes de Malavella).
Amb tendència a l’obsessió, en Fel va embrancar-se en una aventura per la qual no se sentia preparat: escriure un llibre. Però la recerca el va entusiasmar i, potser per a sorpresa del mateix autor, n’ha sortit un llibre tendre i divertit, que apel·larà al centre del cor del lector, allà on hi amaga les coses més íntimes i càlides: els records d’infantesa, la relació amb els avis, la memòria familiar.
En el cas d’en Faixedas, la recança de no haver conegut el seu avi patern és més intensa perquè, a aquestes altures de la vida, està convençut que l’herència d’aquest avi que va fer passar la música davant de tot és la responsable de la vida que ell mateix va triar, lligada al teatre. També l’experiència viscuda per l’avi i, de retruc, per la dona i els fills, li ha servit per fer-ho d’una altra manera i no sacrificar la vida personal al servei de l’art.
Però estic segura que qualsevol lector o lectora del seu llibre també poden identificar el llegat immaterial que han heretat dels seus avantpassats. Molt sovint l’herència més important que rebem és la que no es pot vendre ni comprar: la creativitat, el caràcter, les virtuts i els defectes, el talent.
En Fel Faixedas encara és jove, però ja és savi: recomano als més joves que li feu cas, perquè parla per experiència: parleu amb els avis, sobretot.
