Parlem de valors
Estic escaldat pels resultats de les eleccions municipals, no per l'ascens de CiU, la davallada del PSC o els guanys del PP, sinó per la desaparició d'Esquerra. És clar que la revifalla de la CUP és una gran notícia, però el minso paper de SI i RCat no hi ajuda. M'irrita que l'independentisme polític perdi perquè juga malament. L'odissea de Laporta és una trajectòria que em deixa perplex. No sé què busca però sí que veig què espatlla. I la incapacitat d'unir forces d'ERC, SI i RCat m'indigna. Només entenc la prudència de la CUP de limitar-se, per ara, a les municipals. Però un dia hauran d'irrompre al Parlament o transformar-se. Els polítics fan la seva feina, més bé o més malament. Però és la seva feina. Alguns indignats els ho retrauran acampant a les places de les ciutats. Els polítics continuaran fent la seva feina: prometre il·lusions i treballar per fer-les possibles. No podem oblidar que els polítics, que són imperfectes, treballen per servir una societat que és imperfecta, que és simplista i que sovint és exageradament poruga.
Parlem de valors amb exemples: el tenista David Ferrer està fent un 2011 impecable. És un dels deu primers del món i juga com els àngels. Va jugar la final del Godó contra Nadal i va perdre. El periodista d'un potent mitjà li va fer una entrevista a peu de pista. La primera pregunta: "Com se sent després de perdre?" La segona: "Ha fet un bon partit i semblava que es podia endur el segon set, oi?" (és aquella pregunta típica de molts periodistes esportius que ja porta implícita la resposta). I llavors vaig pensar: ara li preguntarà sobre la seva espectacular trajectòria del 2011. Però no: el periodista, fent un somriure de pam, li diu: "Què se sent jugant contra el millor del món?" I encara: "Com es pot negociar la impotència d'enfrontar-se a una bèstia com Nadal? Eh? Eh?" I li acosta el micro fent salivera. I en Ferrer, com que és un home educat, contesta que sí, que Nadal és un cas (veritat), que Nadal és el número u (veritat), que és imbatible (veritat desmentida avui per Djokovic). I jo pensava: per què no engega a dida el periodista? Perquè és ben educat. És la mateixa sensació que sento quan el Barça guanya (quasi sempre) amb solvència (sempre) i a l'entrenador de l'equip contrari només li fan preguntes sobre el Barça; i a cap periodista se li acut il·lustrar-se sobre la situació i la trajectòria de l'equip contrari encara que sigui per cortesia. El periodista només vol parlar del Barça o de Nadal. Llavors penso en el que vaig sentir dir a l'Enric Gomà: als jugadors del Barça no els entrevisten perquè siguin jugadors de futbol. ¿Oi que ningú no es desviu per entrevistar el mitjapunta del Júpiter, que també juga a futbol? Volen entrevistar els del Barça perquè són triomfadors. Valors: és el culte a la cosa fàcil, al traç gruixut, sense matisos ni complicacions. I sembla que això és el que vol l'audiència: parlar dels triomfadors. I votar llistes guanyadores, no llistes que et convencin o llistes obertes (ai las!) que t'obligarien a rumiar.
Valors: per Sant Jordi molts periodistes culturals també buscaven triomfadors. Buscaven els més venuts. Amb l'agreujant que abans de començar la diada, les enquestes ja els havien indicat quins serien els triomfadors (sí: en deien triomfadors). No vaig poder llegir cap comentari intel·ligent de cap obra de les que aquell dia, atès que eren novetat, eren les protagonistes. Però les més venudes acabaven convertint-se en les bones i ja no calia fer-ne cap comentari de contingut. Ni Nadal, ni el Barça, ni els afortunats escriptors de la diada que van vendre molt no en tenen cap culpa.
El Barça és un equip modèlic que té una imatge de savoir-faire i que omple estadis sencers amb el joc que Guardiola i Vilanova imposen al camp. Nadal és un home educat i discret que mira que no li inflin gaire el cap i que no perd mai les formes. Però els creadors d'estats d'opinió (els periodistes o els mitjans que els llancen a la caça) van amb una idea fixada i es troben més confortables navegant en el mar de les evidències; les evidències que volen sentir els que llegeixen els diaris o sintonitzen les ràdios.
És tan perillosa, la tendència a la confortabilitat del pensament únic! Crec que és a la base de l'anèmia de la civilització occidental. I alerta, perquè, quan siguem independents, l'arrossegarem amb nosaltres. Però com que em temo que l'any que ve encara no ens haurem guanyat la independència, ens hem de preparar per a la dutxa de pensament únic que ens ruixarà des de l'Espanya que aplaudia el Constitucional quan abonava les tesis del PP contra l'Estatut i que el blasmava quan va permetre que Bildu participés en les darreres eleccions.
A Catalunya, ERC s'ha decidit a fer bugada. Ben fet. Però ¿quan, per l'amor de Déu, els partits que es declaren independentistes, que trenquen el dibuix simplista del bipartidisme, que tenen un somni entre les mans, seran capaços d'ajuntar forces en nom dels valors que defensen i en els quals creu molta més gent de la que ara els vota?
