Parlem de la pau

Una de les queixes que més ens hem de sentir dir els periodistes és que el cabal informatiu és tan intens que una notícia tapa la següent sense que hàgim tingut temps de pair res.

I que les notícies sempre parlen dels mateixos temes, de manera que el que queda fora del relat informatiu sembla que no existeixi. 

A l’ARA hem procurat combatre aquesta realitat a còpia de buscar espais per a la reflexió i el diàleg amb la nostra comunitat lectora. Per això ahir dimarts vam obrir una nova tongada de Diàlegs de Pedralbes (els vam començar el 2017), i aquest any el tema és “Pensar la pau, pensar la guerra”.

De la guerra prou que en parlem cada dia, però ¿la pau és només un desig ingenu que no té cap possibilitat de reeixir? L’Europa política (i l’ONU) es va construir com una resposta a la guerra. Però ¿hem creat les condicions per a la pau?

El primer ponent dels Diàlegs d’enguany, triat pel filòsof Daniel Gamper, va ser Kristian Herbolzheimer, director de l’Institut Català Internacional per la Pau. La conclusió és que la humanitat ha avançat molt d’ençà de la Segona Guerra Mundial (encara que no ho sembli) i que hem entès i practicat el concepte de seguretat compartida, la idea que jo no estaré segur si el meu potencial adversari no està segur, també.

Però la guerra és una construcció de milers d’anys que, a més a més, s’ha anat sofisticant: a la violència directa de les armes, cal afegir la violència estructural (la gana, per exemple) i la violència cultural (les actituds que justifiquen que hi hagi violència). Vist així, no hi ha cap país que visqui veritablement en pau, perquè la pau és molt més que l’absència de violència. De manera que parlar de la pau i mirar de definir-la és una manera de trencar el que els fluxos informatius fan inevitable, que és parlar de guerra cada dia. Si en volen més, dimarts 28 parlarem de la geopolítica i la guerra amb la investigadora del CIDOB i columnista de l’ARA Carme Colomina.