En un article encapçalat amb la frase “Violència masclista al llit” llegim aquest titular: “Tenia sexe amb la meva parella perquè no em donés més la tabarra”. La “parella” de qui s’expressa, una dona, és un home. Però vull entendre que qualsevol que doni la tabarra fins a aconseguir sexe (sigui home o dona) és considerat això: algú que exerceix violència masclista. Es veu que aquest home retreia a la dona que “mai en tingués ganes” i que l’havia responsabilitzat del fet que “no se li aixequés”.
La tristesa és màxima. Tristesa per a qui “suplica” sexe. Com quan un nen malcriat demana una llaminadura. I tristesa per a qui hi accedeix perquè l'altre “no li doni la tabarra”. Sovint –quin greu– a les parelles n’hi ha un que sempre en té més ganes. Potser un que no en té mai. Potser un que en té ganes però amb tothom menys amb la parella... Quina mena d'ésser ets si demanes, demanes, demanes una cosa que hauria de ser desig i no fastigueig? “Jo em donaria a qui em volgués”, deia Palau i Fabre.
Però que això també sigui violència sexual em sembla una banalització. Ell li retreia que “per culpa d’ella no se li aixecava”, llegim. És una frase imbècil (que a més es contradiu amb el fet de donar la tabarra), però ¿és violència sexual? Si és així, ¿és violència sexual que una dona retregui a un home que no se li aixeca i l’anomeni “impotent”? O la crueltat només s’exerceix des d'una banda? Que la dona en tingui moltes ganes i l’home no en tingui gens i l'hi digui és violència?
Fins ara, la violència sexual s’exercia –també dins de la parella– si hom forçava l’altre. Em sembla que és molt lògic. Si també és violència sexual consentir sense ganes, o retreure-li a la parella que per culpa seva “no se t’aixeca”, acabarà sent violència sexual trigar molt, o massa poc, o no saber-ne prou, o fer pudor de peus durant l’acte o dir paraulotes o jugar a fer veure que ets una dominàtrix o...
