Parlem dels indecisos?
Certes projeccions fora de lloc dels resultats de la mobilització del 9-N, i la interpretació confusionària d’algunes enquestes, han portat a especular sobre la necessitat de convèncer 300.000 catalans suposadament indecisos per guanyar el referèndum d’autodeterminació. A més, el debat polític sobre si unes eleccions per substituir el referèndum exigeixen una llista única o no s’ha mesclat amb el possible resultat que obtindria una fórmula o l’altra, com si el dilema es reduís a sumar vots. Sobre tot això, em permeto fer unes consideracions breus.
1. ÉS ABSURD ESPECULAR sobre el suport a la independència a partir de les dades del 9-N, una mobilització celebrada en unes condicions incomparables a les d’unes eleccions formals. Passi que ho facin a Madrid per dir que el 9-N va ser un fracàs. Però és ridícul que hi quedem atrapats els que sabem el miracle que va suposar, vistes les circumstàncies, arribar a 2.350.000 participants.
2. IGUALMENT, ÉS INÚTIL conjecturar a partir d’enquestes que pregunten sobre futuribles inexistents. La darrera d’El Periódico, i que ha fet córrer tanta tinta, preguntava sobre una llista conjunta ERC-CiU o llistes per separat, i a partir d’aquí hi ha qui s’ha atrevit a fer pronòstics. D’una banda, anem alerta amb la discutible precisió de les enquestes exprés, fetes amb barreges de mostres obtingudes amb tècniques tan diferents com el telèfon i les entrevistes online. De l’altra, tinguem en compte que l’única proposta fins avui sobre la taula no és pas fer una llista ERC-CiU sinó superar-ne les sigles, i aquesta opció encara no l’han considerada les enquestes que s’han fet fins ara. Ras i curt: no tenim informació rigorosa i, a aquestes altures, hauríem de ser més exigents.
3. LA CATEGORIA ‘INDECÍS’ és un invent demoscòpic que barreja indiferents, porucs, desinformats, apàtics i cagadubtes, entre d’altres. La meva opinió és que la majoria a favor de la independència no depèn tant de convèncer tres-cents mil vots indecisos, sinó d’evitar perdre’ls entre els que ja donem per descomptats. I no m’ho fa pensar cap enquesta, sinó les experiències quebequesa i escocesa. El punt feble el tenim en l’aversió al risc -o la propensió a l’ statu quo (ho vaig explicar el 14 de gener passat en aquesta pàgina)-, que condicionarà la decisió el dia que vagi de veritat. Aquesta batalla no està gairebé ni plantejada. Els adversaris s’hi acarnissaran. I s’haurà de guanyar en tres mesos!
4. LA PROPOSTA d’una gran llista que deixi els partits en segon pla no és només per sumar una majoria de vots a favor de la independència. Això es podria fer amb llistes de partit separades. A més de l’impacte internacional, el més rellevant és el dia després: caldrà un bloc que permeti governar amb majoria absoluta els divuit mesos de transició, que seran d’una dificultat brutal. I és clar que importa el contingut social de la llista: és també per això que cal escapar-se d’Espanya.
5. DEL QUE ES TRACTA és de fer un referèndum per obtenir un mandat democràtic per la independència, oi? Doncs si va de sí o no, no em consta que en un referèndum es distingeixin els sí més de dretes dels de més d’esquerres.
6. FINALMENT, PASSATS els divuit mesos, el Parlament constituent del nou estat hauria de reflectir un nou mapa polític resultat de l’extinció del dit eix nacional i només ordenat per l’eix pròpiament ideològic. Els divuit mesos de partits en segon pla poden ser molt útils perquè es reubiqui ERC, es refundi CDC, es redirigeixi UDC, es refacin els socialistes de tota mena, es reautocritiqui ICV, es reforci la CUP i els que vulguin es retirin. Seran divuit mesos clau per preparar bé la seva reaparició en el nou escenari.
