Parlar sense saber

Vinc d’una maternitat molt recent, encara estem en aquell impàs d’intentar controlar una situació que ens desborda tant de felicitat com a nivell organitzatiu. Vam prendre la decisió de ser pares, i concretament de ser mare, sabent que em tocaria parar de competir durant un any ben bo. No és fàcil prendre-la. També vaig decidir que si l’embaràs ho permetia, i sempre sota la supervisió dels experts -ginecòloga, metge esportiu, fisioterapeuta especialitzada en sòl pèlvic-, l’Anna embarassada no seria tan llunyana de l’Anna atleta i esportista, salvant les distàncies, les necessitats i els requeriments que té un embaràs. Així que vaig estar activa fins al mateix dia d’entrar a la sala de part. Vaig córrer fins a l’última setmana, vaig fer treball de força adaptat a cada moment de l’embaràs, vaig nedar, vaig caminar infinitat de quilòmetres, vaig fer esquí de muntanya mentre hi va haver neu, vaig fer excursions a alta muntanya fins a dues setmanes abans de parir... sempre a ritmes tranquils i prenent les mesures adequades.

Vaig prendre una altra decisió, que va ser compartir-ho. Durant els primers tres mesos, quan encara no ho sabia ningú, se’m va despertar la vena comunicativa que portem a dins els d’aquesta professió i vaig creure oportú parlar-ne. Parlar-ne i fer-ho visible perquè ens falta molta informació. Vaig llegir molts articles científics sobre esport i embaràs de fonts fidedignes, com The American College of Obstetricians and Gynecologists o el Consell Superior d’Esports i tots acabaven al mateix lloc: l’activitat física, lluny de ser un perill o una amenaça, és bàsica en una dona embarassada i per al desenvolupament del fetus.

Durant aquests mesos he tingut admiradors i detractors. Persones que s’hi han mostrat a favor i m’han animat i d’altres, la majoria amb molt poc respecte i sense conèixer-me, que m’han aixafat directament.

Però això m’ha portat a reflexionar, entre altres coses, que ens segueix faltant molt de coneixement. És curiós que titllem d’aberració que una dona esportista corri amb una panxa prominent de forma saludable i controlada pels metges, però que, com a societat, tolerem que una dona amb la mateixa panxa es fumi mitja cigarreta per matar l’ansietat, es prengui “només una cerveseta de tant en tant”, mengi fast food... o que, en un futur, doni al seu fill, que amb prou feines aixeca dos pams de terra, bosses de patates comercials o brioixeria industrial. Mentre seguim parlant sense saber... no avançarem!