Parlar per parlar
Quan siguem independents, a què dedicarem el temps lliure, per dir-ho com en Perales a la seva cançó? Com omplirem les nits i els caps de setmana sense haver de conspirar, ni redactar l'enèsim full de ruta ni haver-nos de mobilitzar contra la darrera provocació? Anirem més a teatre, a concerts i llegirem més? No ho sé. Però d'aquest escenari sense el pes del combat per l'alliberament nacional, tinc la certesa que el que no desapareixerà seran els debats cíclics -i ciclotímics- sobre la salut, el futur i les relacions de veïnatge de la llengua catalana. La independència ens estalviarà la molèstia dels tribunals forasters, que déu n'hi do, però la complexitat de la realitat sociolingüística i la vocació de polemistes de la llengua encara seran més grans.
ARA MATEIX, EN PLENA ENVESTIDA judicial contra la immersió, s'ha reobert el debat sobre la nostra relació amb l'espanyol. Certament, ningú no podrà dir que les dificultats ens arronsen! La idea és incorporar el bilingüisme com a valor identificador del projecte nacional i, com diu Voltas, "abraçar la llengua castellana". Per Voltas i els que l'han seguit -o els que ja fa temps que ho proposen-, aquesta seria la manera d'incorporar els castellanoparlants al catalanisme, més enllà d'apel·lar a la fenícia raó fiscal. S'acceptaria que l'espanyol ja és un element "estructural" del país, i caldria superar l'estadi en el qual s'ha percebut la llengua de l'estat com una amenaça. I tot això, a més, fet en nom de l'assumpció de la diversitat i convertit en "tret identitari", com ha afegit Tubella.
NO HI HAURIA PROU ESPAI en tot el diari d'avui per tractar la qüestió amb la profunditat que es mereix. Però, tot i el risc de malentès, no em sé estar d'afegir unes observacions més a les que ja hi han fet oportunament Resina a l'ARA o Graupera a La Vanguardia . Una: Voltas i companyia situen l'acció en el canvi de relat del catalanisme. Però ningú no pot assegurar que la realitat canviï a cops de relat, i menys si no es compta amb la capacitat de coacció i amb les garanties que proporciona un estat. Dues: partim d'una percepció errònia de la realitat. Ni la immersió té els resultats exitosos que proclamen uns, ni existeix un món castellanoparlant d'identitat irreductible, a tractar amb condescendència. Tres: s'oblida que la gent resolem les nostres acomodacions lingüístiques -i nacionals- gràcies a les ambigüitats i ambivalències personals, al marge tant dels relats oficials com dels alternatius que se'ns volen imposar. Quatre: no es pot obviar el marc de conflicte en què ens trobem. Cap llengua és una amenaça per ella mateixa, esclar, però l'estat espanyol fa servir el castellà com a arma d'assimilació, i no ens podem mamar el dit. Branchadell sempre troba totes les febleses a l' establishment catalanista, però cal veure les intransigències de l'espanyolisme. Cinc: no entenc què vol dir "la gent té identitat" (Voltas), com si la identitat fos intocable i no fos susceptible i fins i tot esperable que canviés en funció del temps i la societat on es viu. La identitat no està determinada per d'on venim, sinó per l'horitzó cap on anem, i allà ens hi podem trobar tots. En canvi, ¿certes immobilitats -a banda i banda- no s'haurien d'atribuir, simplement, a la ignorància, la desídia o la mala fe?
LA MEVA IMPRESSIÓ ÉS QUE en això de les llengües fem d'aprenents de bruixot i volem intervenir en un terreny que és de mal governar, amb estat propi o sense. Jo m'apunto a la idea de Gregorio Luri: el que cal exigir és que tinguem un coneixement de català i castellà -i anglès- propi d'un país amb futur. El dia que s'aconsegueixi, no tan sols s'haurà acabat la Transició, com diu el meu amic, sinó que llavors serem veritablement lliures de decidir quins atributs simbòlics donem a cada llengua. Per exemple, aquell dia, jo preferiria no tenir-ne cap d'oficial i només una com a pròpia del país. Entretant, tot és un parlar per parlar.