Parlar del país
La tradició històrica catalana ens presenta un país que, a causa de la seva mala relació amb el poder polític, alterna de manera ciclotímica fases de seny i de rauxa, d’efervescència i d’ensopiment, d’hiperpolitització i de despolitització. Hem tingut moltes revolucions, rebomboris, insubordinacions col·lectives; fases d’un gran desfici i somnis de grandesa que sempre han acabat en profundes decepcions (o derrotes sagnants, com el 1714 i el 1939). En general, després del fracàs es produeix una baixada del to vital del país, i de mica en mica els somiatruites deixen pas als pencaires, els de qui dia passa, any empeny. Aleshores, l’economia marca l’agenda nacional, fins que el progrés i el benestar permeten el sorgiment d’una nova fornada de somiatruites. És un cicle que es va repetint, com una condemna.
Fer història del present és sempre una temeritat, però tot fa pensar que estem en una d’aquestes valls en què ens submergim després d’un episodi de gran fervor. Entre el 2010 i el 2017 el país va viure una llarga primavera sobiranista, que va acabar amb el fracàs i la repressió. Quatre anys després, el conflicte que va motivar l’1 d’Octubre continua obert, però l’estat d’ànim col·lectiu és del tot diferent. El doble desencís motivat per la impotència catalana i la prepotència espanyola ha donat arguments als escèptics, els rebentistes i els que consideren que, d’una banda, Catalunya no està dotada per a la política real i, de l’altra, que Espanya no aconseguirà mai ser un estat plural viable. És a dir, que el nostre mal no es por curar, però sí cronificar-se de manera que catalans i espanyols el puguin conllevar, com diria Ortega y Gasset.
Els dos anys de pandèmia han acabat d’instal·lar una boira crepuscular sobre la vida pública catalana que ens indica que estem en trànsit cap a una nova etapa, en què la política -infantilitzada, inoperant, avorrida- deixa pas a una altra mena de preocupació per la realitat. Si a la mort de Franco Jordi Pujol demanava passar del “fer país” al “fer política”, ara sembla que ens veiem abocats a avançar en direcció contrària: allà on la política no pot arribar, anhelem que hi arribin la societat, l’economia, la cultura, la gent. Aquesta manera de fer entronca amb la tradició anarcoide del país, amb el pes de la societat civil, amb la malfiança envers les institucions, ingredients típics de la Catalunya contemporània.
Però també és aquest el nostre taló d’Aquil·les: la incapacitat per alinear el país amb la seva política. La qüestió és que ara, a diferència d’altres moments històrics de reculada, conservem eines d’autogovern que seria absurd no utilitzar en benefici del conjunt del país; conservem també una gran massa de vot sobiranista que ja s’ha instal·lat en el centre del tauler polític; i aquest nucli amb fort sentit de país té al davant un Estat en què l’extrema dreta sembla destinada a condicionar-ho tot. Amb aquest panorama, optar per la retirada tàctica i dedicar-nos a fer país i prou seria un suïcidi. Una societat civil forta i dinàmica és un gran actiu, però també necessitem la política. Els partits i les institucions tenen l’oportunitat de continuar liderant la societat catalana davant dels enormes reptes a què s’enfronta. I la millor manera de fer-ho és aplicant la consigna que Pere Aragonès va deixar caure als seus socis, fa uns dies, al Parlament: “Els independentistes hem de parlar menys de nosaltres, i més del país”. Em sembla, avui dia, la millor consigna possible.
