Parlar en català a Mallorca

Fa uns dies, els diaris i les xarxes es van omplir de titulars que feien referència a l’expulsió de l’entrenador de la UE Petra per part d’una àrbitra que no entenia el català. Segons l’entrenador, la qüestió lingüística fou el detonant principal de l’expulsió; segons l’àrbitra, tot i que reconeix que no entén el català i que va demanar a l’entrenador que es dirigís a ella en castellà, la causa de l’expulsió foren les males maneres de l’home. 

Un episodi així és llépol per a molts mitjans, sigui quina sigui la seva línia editorial. Mentre que alguns explicaven que havien expulsat un entrenador de Mallorca pel fet de parlar en català, d’altres es recreaven en les suposades amenaces que hauria rebut i denunciat l’àrbitra com a conseqüència d’aquest conflicte. En qualsevol cas, no em sorprèn que l’afer encengués les xarxes per part de defensors i detractors de l’un i l'altra. No em sorprenen (mai no em sorprenen) les piulades dels qui pensen que parlar en català en un territori on el català és la llengua pròpia respon a una tossuderia anacrònica, absurda i provocadora. I no em sorprenen (hi empatitzo, de fet) les reaccions indignades i acalorades dels qui s’han tornat necessàriament susceptibles a qualsevol indici de menyspreu, condescendència o rebuig explícit a la llengua en què pensem, sentim i parlem. 

I és que l’àrbitra va dir que el català no fou el desencadenant definitiu de l’expulsió, però el més trist és que, si hagués estat així, no ens vindria gens de nou. Aquest és el drama a Mallorca: estem tan acostumats a les faltes de respecte al català que ens enfadem, ens irritem, cridem, fem piulades i titulars, protestem… però no ens sorprenem. ¿Com ens pot sorprendre, si cada dia, en tantíssimes situacions quotidianes —a les escoles, als restaurants, a les botigues, al metge, als bancs, al supermercat—, ens veiem obligats a emprar el català com una mena d’acte de resistència? 

Personalment, no passa un dia sense que em trobi en una tessitura lamentable relacionada amb el català. I aleshores, o bé canvio de llengua, mig acotant el cap, mig disculpant-me, quan l’altra persona respon ¿qué has dicho?, ¿cómo? o no te entiendo quan dic que voldria un suc de taronja o quan li explico que em fa mal la panxa, o bé m’he d’encarar amb algú de qui depèn la meva salut o el préstec o la feina o les notes. 

Sovint, la manera que he trobat de mantenir-me ferma en el català sense haver de notar l’adrenalina prèvia o la irritació posterior al ¿cómo? és acompanyar les peticions o les explicacions d’una gesticulació molt excessiva i redundant: per saber si puc pagar amb targeta, per exemple, mostro molt la targeta de crèdit; per preguntar on és el bany faig una mena de cara d’urgència; quan demano el compte faig el gest de la mà amb l’esperança que la persona m’entendria encara que l’hi preguntés en jiddisch. 

I així és com reconec els catalanoparlants que em trobo durant la meva jornada: són persones enfadades i indignades, persones cansades de defensar-se i de no poder ser naturals en l’ús de la seva llengua, i persones que, si són com jo, gesticulen molt.