Parlar en castellà: 'Gente bien' 5.0
Hi ha gent que parla en castellà als seus fills. I ongota, liki, chamicuro, njerep... Felicitats. O no. Hi ha gent que parla castellà als seus fills i és... catalanoparlant. Oi que no ho fa un francès, un suahili o un xinès? Per què ho fan cada cop més i més pares catalanoparlants? La resposta no es pot mastegar com qui endrapa una amanida de claus rovellats salats amb encenalls de PVC radioactius. Païm bé la cosa. Relaxem-nos. Anem al teatre.
El 18 d’octubre de 1917 a Barcelona s’estrena el sainet Gente bien. De l’addicte a la morfina de la vida Santiago Rusiñol. La història és clara mode aigua de clavegueram. Hi ha tota una sèrie de catalanoparlants que decideixen parlar en castellà a nadons, cunyats i esquirols de cop. Per què? “És la moda i havem de parlar-hi”, declaren. El castellà “hace más fino”, és “algo de buen ver”. De veritat?
Sí, aquesta és la història dels “Comtes de Rierola”. Un matrimoni que no sap ni per què són comtes. Fan una festa. I el suposat protocol d’ascensor social diu que tot ha de ser en castellà. Els hi costa. Se’ls hi escapa el català, les catalanades, aquelles cares de restrenyiment... Firmes! Fins i tot la pobra iaia. No sap dir ni piu en castellà i la renyen, l’obliguen a canviar el múscul. La padrina ja fa olor d’all moribund. I en aquesta festa baptismal tothom és catalanoparlant però parlen tots en castellà. Un ball de màscares de zombis. Per això un amic del neocomte li diu que si vol ressuscitar, si vol el reconeixement que busca, l’aprovació, ha de fer anar la llengua: s’ha de morrejar, magrejar, tocar, amb una altra senyora que no sigui la seva senyora. I la comtessa amb un altre senyor que no sigui ell. Necessiten un amant cadascú. És l’ISO 9000 de l’acceptació social en castellà. Simular-dissimular que toques carn. El que no sap és que l’amic li diu això perquè es vol beneficiar la seva senyora.
El col·lega li passa la llengua i tot ADN pel cos públic de la comtessa. I el comte busca una víctima. Mira, la dona del senador. Arramba la senadora a un costat per sanar-la i salten totes les alarmes del cinturó de castedat com intermitents que veu tothom. El senador esclata com un Sr. Hiroshima i el comte s’excusa: "Nada, nada. Son juegos de salón". El senador atòmic li engalta un protó: "Ja l’hi donaré jo, el salón! Insolent! Bandido! Parnales! Vagi a flirtejar amb su abuela. Perdut!" A ell només se li acut contestar: "Esto no es correcto, senador. Ni es castellano". El senador: "Romanços amb el castellano! Qui tradueix quan està exaltat?" I marxa parlant en català com una metralladora tot reptant el comte a un duel a trenc d’alba.
Ferit i alliçonat, el que no volia saber el comte és que a Catalunya els comtes parlaven català. Que teníem comtes propis, reis, prínceps... I que la llengua, com la veritat, surt de dins. No es pot negar. No es pot mentir. No es pot dissimular, com la vida. I el que no saben, ni volen saber, tots aquests catalanoparlants que parlen castellà als fills, que després faran tots els treballs del col·le, l'institut, la universitat en castellà, que ja no deixaran de parlar castellà i deixaran de parlar en català, és que són tan pobres, tan pelacanyes, que s’han de vendre la llengua, no pas per viure sinó per morir. No tenen res. No són res.