Com parlar als votants

De què serveix que el govern destini milions a educació si a la nit els pares no fan apagar la televisió? Amb veritats grans com punys, amb recordatoris a la responsabilitat individual que tots tenim si volem que la societat funcioni, Obama va guanyar les eleccions el 2008. Aleshores cridava l’atenció sentir un polític parlant com un bon director d’escola dels problemes quotidians. Sonava assenyat i, sobretot, nou, al costat de les velles mentides de Bush sobre la guerra de l’Iraq i l’enfonsament del sistema financer a causa de la cobdícia desregulada de Wall Street.

Kamala Harris fa servir una retòrica semblant: “Des que tinc memòria, sempre he tingut l’instint de protegir”. El problema per a Harris no és que no ho digui amb aquella força predicadora d’Obama o que hagin passat setze anys i ja no soni tan nou com aleshores, sinó que aquest potser ja no és el missatge que volen sentir els americans després d’anys de retòriques de la por i d’algoritmes divisius que han formatejat el cervell i els gustos polítics dels electors. Trump no té l’instint de protegir sinó de dividir, i li ha anat molt bé fins ara. Trump no projecta la societat desitjable que podríem construir entre tots en un futur si féssim aflorar les nostres millors virtuts cíviques, sinó que es remet a la crua realitat d’un món fet d’ells contra nosaltres. I és a través d’aquest nosaltres amenaçat que Trump protegeix. Primer dividir i després oferir protecció. Deia Obama: “En democràcia, l’ofici més difícil és el de ciutadà”. Però Trump se’n riu, d’aquests sermons kennedyans. Què s’empatollen amb el bé comú, si vindrà un immigrant il·legal que us prendrà la feina?