Escopir a la democràcia

Catalunya va estar molts anys sense Parlament. El que hi ha ara es va obrir a la Segona República i el franquisme literalment el va tapiar, ni més ni menys. Tot i que s’ha parlat de les Corts Catalanes com les més antigues del món, el cert és que òrgans similars existien en diversos indrets a l’època; eren d’inspiració romana. Les primeres corts que van obrir pas cap a la democràcia van ser les angleses, quan van assumir com a Parlament el poder superior de la nació i van imposar-se al rei. Va ser un acte de llibertat sense precedents en què després es van inspirar els Estats Units amb la seva independència, i després l’Assemblea Nacional francesa afirmant la sobirania de la nació. Més tard es crearien Parlaments arreu del món, alguns realment democràtics, i d’altres simples ficcions per aparentar democràcia on hi ha una dictadura, o simplement una democràcia fallida o si més no incompleta.

La idea era que la gent –we, the people– en el seu conjunt escollís uns representants que fessin les lleis, assumint així el principal poder de l’Estat sense confiar-lo a una sola persona o un grup d’afins que volguessin manar. Les eleccions periòdiques renovarien l’òrgan i farien que es reflectís puntualment la voluntat de la gent.

El model era clarament exportable, però a molts llocs no hi havia desig democràtic. La gent no estava acostumada a assumir el poder i en canvi sí que estava molt habituada a obeir i servir un cap. Un rei, un emperador, un noble, tant és. Algú que manés guiant-se només per la seva pròpia voluntat o la d’una sèrie de persones properes escollides per ell mateix. És el més fàcil. No cal pensar, ni per votar ni per res. Només cal ser submís. I quan es discrepa molt només queda fer la revolució, si es pot. Actualment en alguns indrets ja no és possible. Les armes actuals i la tecnologia dificulten molt que una dictadura pugui ser derrocada com abans. Per això cal estar molt amatents per evitar-la a la primera sospita d’abús de poder, perquè la pèrdua de la democràcia pot ser irreversible.

Moltes vegades es demana responsabilitat als polítics, i és ben correcte fer-ho. Si es creuen la democràcia i no només volen acaparar el poder, sabran dialogar i arribar a acords. Els bloquejos, vetos i exclusions de forces indubtablement democràtiques són un mal indici amb què s’ha fet bandera darrerament massa sovint. Són antidemocràtics. Una cosa és vetar un partit que s’aprofita de la democràcia per propiciar la seva destrucció, com va fer Hitler. I una altra de ben diferent és no parlar entre polítics d’ideologia contraposada però democràtica.

Aquests bloquejos van ser freqüents als segles XIX i XX. Han propiciat guerres i tota mena de desgràcies. A Espanya, a l'expulsar-se Isabel II el 1868, els bloquejos polítics van impedir una oportunitat única d’implantar les idees liberals que haurien canviat, potser per sempre, radicalment el país. Van intentar aplicar-les, però pocs anys després el president republicà Estanislau Figueras sortia corrents a l’exili després d’haver cridat a Madrid, tal vegada en català, que estava “fins als collons de tots nosaltres” (amb ena), referint-se a la incapacitat dels polítics per arribar a acords. Poc després, previ desallotjament del Congrés per la Guàrdia Civil, es va instal·lar una mena de democràcia fictícia, de torn de partits monàrquics, que poc més de quaranta anys després va acabar tràgicament amb dues dictadures feixistes, i entremig una segona república tristament boicotejada per massa gent. La segona dictadura va durar gairebé quaranta anys i encara en patim algunes conseqüències.

Havia guanyat el feixisme, que s’aprofita de la incapacitat dels polítics que no saben dialogar per restaurar el model imperial d’un únic cap que assoleix tot el poder. Quants polítics teòricament democràtics voldrien ser actualment el cap únic de tots el poders... I hi ha gent que fins i tot els vota reiteradament amb una ingenuïtat que esparvera.

Cada cop que un diputat, d’una manera o una altra, converteix un Parlament en un escenari de comèdia, està escopint a la democràcia. És possible que ni sàpiga que no és un demòcrata, però li fa la feina molt fàcil als que volen tancar el Parlament, un altre cop. Els polítics demòcrates de debò són els que saben arribar a acords i conviure o fins i tot governar amb els adversaris.

Qui no en sap, o només pacta si es fa la seva voluntat –àdhuc havent obtingut pocs vots– en realitat és un dictador en potència. Voldria tot el poder per a ell i la seva gent. Se'n diu totalitarisme precisament perquè vol acumular tot el poder.

Jordi Nieva-Fenoll és catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona.