A la universitat vaig fer Hebreu I i Hebreu II. L’home amb qui vivia llavors, que no era religiós ni tenia la més remota idea de la història d’Orient Mitjà, em va estar dies donant la tabarra perquè no podia aprendre la llengua dels jueus, dels traïdors, deia. Una raó més per divorciar-me’n. La barrera més gran de l’assignatura va ser aprendre l’alfabet, però un cop passada aquesta frontera em vaig adonar que no era tan diferent de l’àrab: l’estructura morfològica s’assemblava, hi havia un vocabulari compartit, fins i tot les flexions dels temps verbals i les declinacions coincidien en molts casos. El més difícil era saltar la barrera gairebé infranquejable de l’abecedari.
En temps de guerra, i sembla que la guerra entre Israel i els palestins és una guerra de tots, el que més costa és traspassar la barrera de la incomprensió mútua i parlar de situacions concretes. Fins i tot plorar les víctimes sembla un acte sospitós i cal no dir ni mitja paraula sobre els assassinats si no volem que ens acusin de totes les traïcions o d’estar del cantó dels botxins. I això que jo escric des de Barcelona, sense tenir cap vinculació ni amb Israel ni amb els palestins. Com deu ser viure des de fa dècades en un conflicte tan sagnant, en l’espiral infinita de violència?
Aquest és un d’aquells temes sobre els quals per opinar s’ha d’anar, com diuen al meu poble, com si caminessis sobre ous. És gairebé impossible no acabar esclafant les closques de la sensibilitat d’uns i altres, encara més quan hi ha aquesta dèria persistent i nefasta, aquesta obsessió, per mirar de col·locar tothom en un bàndol o el contrari. Sense matisos, sense peròs, ni tan sols explicacions que ens permetin pensar millor tot aquest dolor. Perquè, per si no se’n recorden els qui mostren indignats banderes i símbols, parlem de dolor, patiment, morts, vexacions i víctimes. Però expressar la solidaritat amb les víctimes de l’atac de Hamàs a Israel et converteix automàticament en una sionista traïdora còmplice de la situació que viuen els palestins. És igual si has escrit trenta mil articles denunciant la política d’apartheid que porta a terme Israel, una sola mostra d’empatia cap a la mare alemanya que apareix en un vídeo intentant esbrinar si la seva filla és viva o morta et situa automàticament no només amb Israel sinó també entre els pitjors dels seus líders, inclosos els ultraortodoxos d’extrema dreta.
La pregunta que em faig veient les notícies, que és l’única via de coneixement que tinc de la situació d’Orient Mitjà a banda de les lectures prèvies d’escriptors palestins i israelians, la pregunta és: ¿es pot estar en contra del tracte que reben els palestins per part de l’Estat d’Israel i condemnar l’actuació de Hamàs? ¿Es pot descriure amb tota mena de detalls les penalitats dels àrabs de la Franja de Gaza, dels territoris ocupats, la política de colonització israeliana que no estava en els plans dels primers sionistes i que molts intel·lectuals israelians no s’han cansat de denunciar, l’asfíxia inhumana de tota la població i alhora recordar que Hamàs és una organització terrorista que vol implementar un Estat Islàmic i que el seu ideari és tan ultra i racista, tan antidemocràtic, com l’extrema dreta jueva?
Vull pensar que sí, que encara podem escriure i llegir i matisar i pensar, però esclar això ho dic jo que no he perdut un fill ni m’han destrossat el present ni el futur. Puc entendre que els que han estat colpits per la violència no en vulguin saber res, de comprensió i resolució del conflicte. El que costa més d’entendre és que aquí, a casa nostra, sempre debatem sobre Israel i Palestina amb més vehemència i fanatisme que els qui allà han enterrat els propis fills.
