París era dona: literatura i homosexualitat
La literatura europea de finals del segle XIX i principis del segle XX compta amb un nombre proporcionalment molt elevat d’autors i d’autores homosexuals, començant per Rimbaud i Verlaine i seguint amb Oscar Wilde, Marcel Proust, Colette, Djuna Barnes, André Gide i Gertrude Stein, entre molts altres. Quina explicació podria tenir, més enllà dels estereotips naturalitzants com el que diu que els homes gais són més “femenins” i, per tant, més “sensibles” a l’art i a la literatura (un tòpic que, d’altra banda, no serveix per al cas de les lesbianes, considerades menys “femenines” que les dones “normals”)?
Molts d’aquests autors del primer terç del segle XX van passar llargues temporades o es van establir a París, que encara conservava la capitalitat cultural d’Europa i era una ciutat oberta, que acollia artistes i escriptors que fugien de la “normalitat” dels seus llocs d’origen. Aquesta hospitalitat era encara més preciosa per a les dones, la llibertat de les quals estava molt restringida pels patrons de feminitat vigents. El París de la Belle Époque i dels anys “bojos” (fins al començament de la Segona Guerra Mundial) “era dona”, com diu Andrea Weiss a París era mujer (Ed. Egales). S’hi trobaven dones excepcionals: pintores i dissenyadores com Nathalie Gontcharoff, Marie Laurencin i Tamara de Lempicka; modistes com Coco Chanel; escultores com Chana Orloff; periodistes, fotògrafes i cineastes com Gisèle Freund i Germaine Dulac; llibreteres i editores com Adrienne Monnier i Sylvia Beach... I també grans vedets del món de l’espectacle com Kiki de Montparnasse i Josephine Baker, que, havent fugit del racisme dels Estats Units, jugava en els seus números musicals amb l’estereotip de la dona negra, sensual i “animal”. Totes representaven figures de dona “alliberada” de les obligacions morals i socials pròpies del seu sexe.
Aquestes dones, i sobretot les escriptores i pintores, es reunien al saló de Natalie Clifford Barney, una rica hereva nord-americana que es va establir a París a primers de segle. El cercle més íntim que l’envoltava s’anomenava “cercle de les amazones”, reivindicant aquestes figures mitològiques de dones lliures i guerreres que el feminisme posterior dels anys setanta, i especialment l’escriptora Monique Wittig, va recuperar. En aquest cercle hi havia escriptores remarcables (i avui dia gairebé oblidades) com Renée Vivien (que Maria-Mercè Marçal va recrear magníficament a La passió segons Renée Vivien ), Lucie Delarue-Mardrus (autora de L’ange et le pervers, una novel·la que descriu aquest ambient), la també novel·lista Jeanne Galzy i Colette, l’única d’elles que ha gaudit d’una prestigiosa posteritat. En una de les seves obres menys conegudes, Le pur et l’impur, Colette fa un retrat d’aquestes dones que rebutjaven no només la dominació masculina en l’àmbit social i artístic sinó també familiar i sexual. Com va dir (i fer) una feminista i també novel·lista de l’època, Madeleine Pelletier, es negaven a entrar en el “mercat sexual”, que per a elles volia dir el del matrimoni i la família clàssics.
Colette, que va tenir grans amors amb dones i homes, explica l’homosexualitat femenina com un refugi contra la desigualtat massa injusta per a les dones en l’àmbit de l’amor i la sexualitat, però al mateix temps es mostra fascinada per la “seducció que emana d’un ésser de sexe incert o dissimulat”. La literatura de l’època va plena d’aquests éssers ambigus, siguin “amazones”, “verges” o “àngels”. Els retrats de la fotògrafa Claude Cahun, que es van poder veure a La Virreina fa uns anys, en són una mostra original i pertorbadora.
Aquestes dones fascinants ens ajuden a formular una possible resposta a la pregunta inicial sobre la relació de la literatura amb l’homosexualitat i, més enllà de les etiquetes, amb la sexualitat fora de les normes. La literatura, almenys en l’època moderna i contemporània, té tendència a sostreure’s de les normes, incloent-hi les gramaticals, però també a fer-nos interrogar sobre la justificació i la necessitat de les normes, així com l’interès de la “normalitat”. Un eslògan del Front Homosexual d’Acció Revolucionària francès deia: “Fora la dictadura dels normals!” Però aquesta relació es pot explicar també d’una altra manera: la literatura, en paraules d’Hélène Cixous, brolla de les “ferides inaugurals”, de la inadaptació original de certes persones, des de la infància, a aquest món bastit sobre normes i normatives, en les quals la sexualitat i tot el que comporta té un paper fonamental.
