De París al seny

Fer-se gran té l’avantatge de veure com la història, si no hi posem remei, té tendència a repetir-se fins a l’infinit. No és només que hagi vist el paral·lelisme entre els atemptats de París i els de Nova York de l’11-S del 2001, sinó que també identifico la resposta del govern francès amb la de l’administració nord-americana d’aquell moment: ens hi tornarem, serem més forts i podeu triar estar amb nosaltres o contra nosaltres.

Just dues setmanes després dels atemptats de l’11-S arribava al Pakistan i em traslladava a les zones frontereres amb l’Afganistan per executar projectes de suport a la població afganesa refugiada per la guerra. Uns projectes que s’haurien d’allargar durant dos anys. Aquella doble visió de la guerra, el pànic que s’instal·lava al món occidental i l’escenari de guerra a l’Afganistan van ser un bon aprenentatge.

Un aprenentatge que em faria reclamar, per començar, menys condemnes al sol, menys hipocresia i més enfrontament, boicot o com en vulgueu dir als països que tiren la pedra i amaguen la mà amb el jihadisme.

Comencem per Turquia. Ni ara ni fa catorze anys ha estat ni és una garantia de pau, democràcia i estabilitat. Al contrari, observem una deriva de l’essència laica d’Atatürk cap a un islamisme gens moderat; observem una represa de les hostilitats cap a la població kurda; una hostilitat que ataca una de les poques alternatives democràtiques a la regió. Una alternativa que passa perquè la comunitat internacional avali la construcció de l’estat kurd complet o assolir aquest estat complet de manera progressiva en els diferents territoris.

Continuem pels països del Golf, amb especial atenció a Qatar, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Han convertit en un art fer servir amb Occident la força econòmica que els donen els recursos naturals fòssils alhora que impulsen la seva croada particular entre xiïtes i sunnites a la regió: del Iemen a Síria. Els diners que serveixen per comprar mitja City de Londres, el sopar en honor de l’exrei Borbó a l’Aràbia Saudita, uns Mundials de futbol o la samarreta del Barça -amb minut de silenci inclòs per les víctimes de París- són els mateixos diners que armen i fan fort Estat Islàmic i el seu ideari pervers fonamentat en lectures alcoràniques esbiaixades, per exemple. Ho tenim clar, oi?

La guerra, si en voleu dir així, no ha de ser una guerra de més avions bombardejant i castigant els de sempre: la població civil. La guerra és una guerra d’intel·ligència i de serveis secrets. Els grans pressupostos militars han d’evolucionar i han de fer possible una intel·ligència europea coordinada que mereixi aquest nom. No molesteu els soferts passatgers d’autobusos, trens o avions, deixeu-vos estar de controls que col·lapsen les ciutats europees. El fracàs és saber que hi haurà un atemptat, no poder-lo prevenir i que hores després els autors campin sense problema travessant fronteres al cor d’Europa.

Enmig de l’escalada testosterònica de declaracions inflamades reclamant girs bruscs calen veus reivindicant nous camins. No ho és Donald Trump insultant la intel·ligència i sí que ho és Hillary Clinton reprenent una feina internacional en què ella, i no pas Obama, va assumir i afrontar els grans reptes internacionals a què s’enfronta el seu país. Tampoc no ho és el Front Nacional ressuscitant la vella mòmia de l’enemic exterior quan el principal repte francès és a les banlieues, al cor mateix de cada població francesa.

Europa no pot ser previsible ni evident. Ni militars pel carrer, ni desplegaments que generen el clima d’inseguretat i de guerra que volien provocar, precisament, els autors dels atemptats de París. Volem una intel·ligència que destriï el gra de la palla, que s’anticipi a les campanyes del terror i que, en acabar, rendeixi comptes de les seves actuacions a les institucions democràtiques que els controlen.

El món mira Europa. Ens troba dividits, porucs i políticament incapaços. La Unió Europea mereix poc aquest nom i calen decisions polítiques valentes per dotar-lo de sentit i per retrobar el sentit d’un projecte polític continental que ha d’anar molt més enllà del trànsit de mercaderies. Les primeres decisions fan feredat: tancar fronteres, restringir drets, amagar el cap sota l’ala de la seguretat. Avui ens caldria que George Steiner ens inquietés novament amb la seva pregunta: “Quin sentit té? Què pot afegir qualsevol de nosaltres a la immensitat del passat europeu?” Li respondríem des de la por i la desconfiança?

I per això volem, sobretot, uns governs europeus fidels als principis essencials de democràcia i drets humans que van inspirar la Unió Europea. Que no es venguin per un plat de llenties ni per un plat de marisc. Si continuen encaixant segons quines mans segons on, tindran poca credibilitat els seus posats greus, vestits de fosc, davant la sala Bataclan.