Llegeixo que “el més gran estudi mundial sobre els deures escolars reflecteix que la implicació de la família només és positiva si reflecteix l’autonomia de l’alumne”. No si “s’entesta a fer servir estratègies diferents del docent” o “assumeix les tasques”.
En fi. N’hauríem de parlar. La no implicació de la família –per exemple, que els rellisqui el que fas– també deu ser negativa. I això que la no implicació de la família, en teoria, reflecteix l’autonomia de l’alumne! Però llavors potser ja no es diu “autonomia”, sinó “deixadesa”.
Que un pare tingui estratègies diferents de les del docent em sembla la millor idea. No per res. Perquè el pare té dret a queixar-se que ara tot és una tifa i que a la seva època sí que s’estudiava geografia. Jo mateixa, si veig la meva filla estudiar, em queixo que no ha fet mai un mapa mut o un mapa polític. Que com es pot estudiar si no es memoritza, que què ha passat? Ella, esclar, em pot dir boomer i em pot dir carca i em pot dir que no sé res i que ara sí que pateixen, no com abans.
I llavors passa allò altre. L’educació no s’acaba mai, continua sempre, sempre, i el progenitor potser té dret a “fer” aquell treball d’aquell fill. Aquella cova prehistòrica treballadíssima (parlo de fets reals) per la qual ens mereixíem un deu. Aquella cova prehistòrica que va ser tan divertit fer –perquè també ens vam barallar– i que vam portar tan orgulloses a l’escola. Recordo els nens de la meva classe. En Pere Tura, en Jaume Poma, la Neus Cabedo, l’Imma Dantí, en Carles Bachs, en Josep Jordana, la Pilar Puig… Molts d’ells tenien pares genials que els ajudaven a fer els deures, manufacturats, de tecno. Jo em moria d’enveja, em moria, quina idea la de tenir un pare que t’ajuda amb l’electroimant...
