Els pares d’aquests menors
Quan sentim a parlar d’abusos a menors, no podem evitar un corrent d’empatia incontrolable. No hi ha ésser més empàtic que el progenitor. Com pot ser que algú faci això a les criatures?, es demana un pare. Si algú li fes mal al meu, el mataria, es diu una mare. Pares i mares, tot el dia, proven de detectar el perill, el perill inconcret: un senyor que mira amb una mirada que no és apropiada les nenes en biquini, algun noi o alguna noia, majors d’edat, que es fan els enrotllats davant la fràgil adolescència. Al parc, podríem saber amb certesa que la majoria de pares i mares que s’hi estan amb la canalla han memoritzat la matrícula de la furgoneta que s’ha aturat allà al costat.
Si et poses a la pell dels pares d’aquests nois abusats –no costa gens, esclar– hi ha una cosa que et fa molta pena. Els nois, en molts casos, no els van dir res. I ells no ho van saber veure. Potser sí que veien que estaven tristos, o molt enfadats, o que les notes no anaven bé. Però ho van atribuir a l’adolescència. Ja passarà. Són etapes.
Quin greu pensar que el teu fill ha estat guardant un secret feixuc, que no te n’ha dit res perquè no sabia com fer-ho, que t’ha abraçat, potser, o potser ha rebutjat la teva abraçada, tenint allò a dins. Quin greu pensar que dormia, cada nit, durant anys, amb allò. La culpa de l’abusat és enorme. Té la sensació d’haver “format part” d’allò que l’abusador anomenava joc. Callar un minut és no poder dir res fins anys més tard. Empatitzem amb el desconsol d’aquests nois, però també amb el desconsol dels pares. Amb aquest dolor retroactiu que acaba d’aparèixer, perquè va ser amagat. ¿Com reparem la pena i la culpa inevitable de qui no va saber veure-ho?
