Parem o només ens aturem?
Pau Donés va publicar un vídeo fa unes setmanes en què, segons alguns mitjans, deia: “Com molts de vosaltres ja sabeu, aquest 2019 ens aturem”. Semblava que reconegués ja d’entrada que Jarabe de Palo tornarà a pujar als escenaris (¿avui dia hi ha cap grup que plegui per sempre?), però, de fet, no és el que ell va dir exactament. Sí, parlava en castellà, i les paraules textuals eren “este 2019 vamos a parar”. Qui ho va traduir va fer bé substituint l’estructura ir a + infinitiu pel verb en present (també hauria pogut ser en futur). Però el neguit de fer-ho bé (i, sobretot, de no deixar-se endur pel que espontàniament diria, perquè “no és prou català”) el va empènyer a canviar parar per aturar-se, i cagada l’hemus.
No em digueu que si diem que els Jarabe de Palo s’aturen no tenim més la sensació que és una parada puntual, i que si diem que paren, pot ser que parin del tot. És difícil explicar aquesta subtilesa, però per a això hi som.
El primer que cal dir és que parar i aturar-se no són sinònims sempre. Coincideixen en alguns significats, i tant, però en d’altres no, i el context ens ajuda a diferenciar-los. De fet, rarament són intercanviables, perquè fins i tot en els casos que volen dir el mateix (deixar de fer un moviment o una acció) no es fan servir aleatòriament. Així doncs, un tren para en una determinada estació (un dels significats de parar és tenir parada), però si hi ha un imprevist potser s’ha d’aturar entre una població i l’altra. Amb tot, ¿no us comença a semblar natural dir que un tren s’atura en tal parada i no en tal altra?
Passa una mica el mateix amb parada i aturada. De moment, els trens encara no fan aturades, oi? Però de la mateixa manera que el proper s’ha imposat al pròxim i a Renfe aquella veueta no para de repetir “Propera parada...”, podria ser que d’aquí uns anys ja ens digués “Propera aturada...” Ja en parlarem quan toqui.
Però tornem als amants de la flaca. Per què si diem que paren ens sembla que pengen el micro i si diem que s’aturen és més aviat que es donen un temps? Doncs perquè parar també vol dir deixar (normalment, de fer alguna cosa) i aturar-se no. I no cal dir de què es para: “Para, que no em puc concentrar!” ¿També podríem dir “Atura’t, que no…”? Ara com ara, encara és poc natural.
Llàstima que la majoria de diccionaris no recullin les definicions de parar amb la precisió que ho fa el de verbs de Ginebra i Montserrat (¿fem un Verkami per penjar-lo en línia?)
Però igual que pequem de voler ser més papistes que el papa i catalanitzar a ultrança (evitar qualsevol paraula paral·lela al castellà si n’hi ha una altra de diferent en català: que no vulgui dir ben bé el mateix només és un mal menor), també pequem de deixar-nos comprar per quatre rals i sense adonar-nos-en integrem estructures dels veïns. “He fet salat perquè m’he parat a fer gasolina”. ¿Podem parar-nos en un lloc? O, i aquí sí, el que fem és aturar-nos-hi? O, en tot cas, parar-hi, sense el pronom reflexiu. Bé, la cosa no és clara i les eines que tenim a mà no ens ajuden gaire. Ginebra i Montserrat són d’aquest parer. Però el DIEC2 inclou un exemple que fa més fum que llum: “Els cavalls es van parar en sec”. De fet, les màquines es poden parar. Com els rellotges. Però les persones també ho poden fer? “Para’t aquí, que baixo” sembla un calc de “Párate aquí... ”? Si no hagués trobat l’exemple dels cavalls m’atreviria a dir que no és normatiu. Ara bé, clarament no ho és que, abans de parlar, ens parem a pensar, i crec que la majoria ho fem. O almenys ho diem.
