Pare Manel

D' adolescent tenia un grup d'estiueig en què hi havia una noia a qui anomenàvem l' opusina perquè la seva família era de l'Opus Dei. Un estiu, ella va desaparèixer de sobte. Els seus germans ens van dir que havia marxat de campaments, cosa que ens va estranyar perquè no ens havia comentat res. Aviat vam saber la veritat. La seva mare l'havia portat a Londres a avortar, fet que sempre van negar i amagar, evidentment. És un record que m'ha vingut al cap aquests dies amb tot el rebombori del pare Manel.

No sóc creient, però quan coneixes la tasca d'aquest mossèn entens quina hauria de ser la màxima aspiració de l'Església: ajudar els altres. Però hi ha una església que no surt al carrer, que no té orelles per als problemes reals que preocupen la societat i que s'ho mira tot des dels seus despatxos. La de la jerarquia més intransigent i autoritària. I és aquesta església carca i recalcitrant la que amenaça amb l'excomunió el pare Manel per haver finançat els avortaments de dues noies adolescents. No ens hauria d'escandalitzar aquesta notícia perquè l'Església sempre ha estat hipòcrita. Que quedi clar que el pecat del pare Manel no ha estat ajudar aquestes noies, que haurien avortat igualment i probablement ho haurien fet en condicions infrahumanes. El seu gran pecat ha estat explicar-ho públicament. El pare Manel s'ha despullat en el llibre del periodista Francesc Buxeda Pare Manel, més a prop de la Terra que del Cel . Aquestes confessions han exhaurit la paciència de l'arquebisbe Martínez Sistach. Ja sabem que l'Església és plena de pecadors que amaguen els seus pecats dins l'ampit de la mateixa institució. Seria una llàstima cometre aquesta enorme injustícia amb un capellà que cada dia amb la seva tasca i la seva fe es guanya una mica més el cel. No tots poden dir el mateix.