Paraules que pensava que no sentiria mai
Avui hem sentit unes paraules que pensava que no sentiria mai: les de “respecte, consideració i memòria” que Arnaldo Otegi ha dedicat a les víctimes de la violència terrorista d’ETA.
Si quan ETA va posar la bomba a Hipercor que va matar 21 persones, o va atemptar a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, on en va matar 10, o quan va assassinar Ernest Lluch, Juan Miguel Gervilla, Francisco Cano o Santos Santamaría, m’haguessin dit que sentiria el líder de l’esquerra abertzale dir: “Sentim enormement el seu patiment, això no hauria hagut de succeir mai”, hauria demanat de poder viure aquell dia. I aquell dia ha sigut avui.
Otegi ha admès que el mal causat ja no té remei, però s'ha ofert a intentar mitigar-lo. A les ràdios li han preguntat a Robert Manrique (Hipercor) com creia que Otegi podia alleujar el seu dolor, i Manrique no ha dubtat: “El mateix comunicat ja serveix”.
Al PP li ha semblat que aquestes paraules són “una broma macabra”. Es pot entendre que, des d’un punt de vista humà, les ferides que el terrorisme d’ETA va causar al PP triguin a tancar-se. Però des d’un punt de vista polític, la Declaració del 18 d’Octubre ja forma part de la millor història del País Basc i d’Espanya, i una mica de la història de tots plegats, persones i territoris, perquè ETA va escampar el seu mal per tot arreu.
He recordat el socialista basc Jesús Eguiguren, que l’ARA va entrevistar a Sant Sebastià el 2016. Ell i Otegi van reunir-se en secret en un caserío guipuscoà per parar la violència, ja fa més de 20 anys. Eguiguren va dir-nos amb tristesa: “A Espanya, el Parlament no ha fet cap declaració felicitant-se per la pau”. I que això era perquè hi va haver un moment a Espanya que els atemptats d’ETA ho tapaven tot. Aquells temps es van acabar el 2011, Otegi ho ha solemnitzat avui, i tothom hauria d’escoltar-lo i actuar en correspondència.
