Les paraules importen

El problema d'acostumar-se a fer que les paraules vulguin dir allò que no volen dir és que arriben a no voler dir res. La conseqüència d'això és terrible, perquè el que perd sentit juntament amb les paraules és la realitat mateixa: entenem la realitat, i ens la representem i construïm mentalment, servint-nos de les paraules. El llenguatge, la llengua, les paraules, són les eines que fem servir per comprendre (o intentar comprendre, si més no) allò que som, allò que fem i allò que passa al nostre voltant. Si traiem valor a les paraules, si deixem de respectar-les i les utilitzem de qualsevol manera, aleshores allò que se n'acabarà ressentint serà la percepció de la realitat. Per exemple, aquesta percepció pot deixar de ser compartida: davant d'una mateixa realitat, podrà passar que uns l'anomenin d'una manera, i que uns altres ho facin de la manera contrària. Es produirà una disfunció comunicativa i aleshores es farà molt difícil entendre's, sobretot si aquesta disfunció és interessada: és a dir, si hi ha algú que comença a fer un ús deliberadament erroni de les paraules, i ho fa a posta per servir uns determinats interessos.

D'exemples d'aquestes disfuncions en veiem cada dia, sobretot vinculats al poder i la política. N'és un cas paradigmàtic Alfonso Guerra, que aquest dilluns ha passat per TVE i ha dit aquestes tres falsedats: que el castellà pateix persecució (ell n'ha dit “apartamiento”) a Catalunya, que l'aliança de govern entre PSOE i Unides Podem “no és natural” i que criticar el cap de l'Estat (el rei d'Espanya) “no és democràtic” i que, si la crítica la fa un ministre, ha de ser cessat en menys de cinc minuts per aquest motiu. A això ens referíem exactament: Alfonso Guerra anomena la mateixa realitat que veiem els altres, però l'anomena amb les paraules contràries, perquè s'ha acostumat a manipular-les fins que ja no volen dir res. El resultat, però, és grotesc, perquè tots veiem el desacord radical entre la realitat al·ludida i les paraules utilitzades per descriure-la. Més exacte, sense voler, va ser el sempre pompós Margallo el vespre anterior a La Sexta, en afirmar que no s'havia de criticar el rei d'Espanya perquè aquesta crítica “vol anar a una idea plurinacional d'Espanya que jo no vull”. Aquesta sí que és la qüestió: ni Margallo, ni Guerra, ni tot el sistema del 78 (amb les seves ramificacions en el món dels diners, de la premsa i de les institucions, començant per la justícia i les forces armades) no volen una alternativa democràtica al seu sistema. Per això reprimeixen les que apareixen (cas de Catalunya, amb presos polítics, exiliats i desenes de causes judicials obertes contra ciutadans particulars per la seva implicació en un moviment que reclamava més democràcia), o, si no les poden reprimir, intenten fer-les descarrilar amb mentides i difamacions (cas de l'actual govern d'Espanya). Però la primera arma que fan servir, tant en un cas com en l'altre, són les paraules. Les paraules, allò que volen dir, és el primer bé a preservar, si volem protegir-nos d'abusos i autoritarismes.