En condicions de normalitat democràtica el poder tendeix a expandir-se i a considerar que la premsa lliure sempre és desafecta o mai prou entusiasta de les seves posicions. Per descomptat, també en el periodisme hi ha qui està disposat a intervenir en la política més enllà del compromís cívic d’intentar honestament explicar-la. Però les tensions no invaliden que el periodisme lliure és una forma de resistència de la democràcia, i la tensió permanent entre premsa i poder no només és sana sinó que compta amb un sistema de garanties, potser imperfecte, però real. La premsa lliure i la llibertat d’expressió són factors que ajuden al desenvolupament en tots els sentits o, dit en paraules del Nobel d’economia d’origen indi Amartya Sen, cap democràcia amb premsa lliure pateix una fam massiva.
En qualsevol règim polític el control de la informació i del pensament és una palanca del poder per tenir el monopoli de la raó, del discurs correcte, i de la mateixa manera que la paraula s’intenta controlar des del poder, també la paraula és l’instrument bàsic del pensament crític i un dels pilars de la llibertat individual i col·lectiva. El debat, l’ús de la paraula lliure, és per tant un pilar democràtic a preservar des de la consciència que ni és automàtic ni s’exerceix sense esforç. En el nostre món, també a l’Europa privilegiada, és gairebé un luxe. Com escrivia Walter Lippmann: “La llibertat es pot permetre on les diferències no són rellevants [...]. En els temps en què els homes se senten segurs, l’heretgia és cultivada com el condiment de la vida. En canvi, durant una guerra la llibertat desapareix en el mateix moment que la comunitat se sent amenaçada”. Lippmann defineix exactament el que està passant aquests dies quan assistim a una degradació de la llibertat en mans de la propaganda de guerra i la imposició de silenci o l’aparició dels eufemismes verinosos quan es parla “d’operacions especials” per definir una guerra o una invasió.
Són dies difícils per al periodisme en general, que ha de fugir de les mentides construïdes pels uns i pels altres, del pensament únic i de l’algoritme que reforça els prejudicis. Són dies complexos i són dies, pel que fa a la llibertat de premsa, especialment tràgics a Rússia.
Si el periodisme té alguna utilitat és la recerca contínua i inabastable de la veritat. Tan inabastable i tan necessària que portava André Gide a escriure: “Creu aquells que busquen la veritat, dubta dels que l’han trobat”. Ho va escriure tornant de la Unió Soviètica.
Quan aquesta llei superior de buscar la veritat posa en risc no només la pròpia vida sinó la mateixa existència del periodisme, la foscor és tan densa que es fa insuportable: això és el que està passant massivament a Rússia, on l’exercici del periodisme o de qualsevol tipus de lliure pensament ja era una activitat d’alt risc.
Aquesta setmana el Nobel de la pau Dmitri Muràtov, director de Nóvaia Gazeta, la publicació de la resistència periodística russa, ha decidit tancar-la.
Fins avui set dels seus reporters havien sigut assassinats, entre ells Anna Politkóvskaia, que va explicar a bastament els mètodes de la guerra bàrbara de Putin a Txetxènia: la brutal devastació de Grozni, que tant recorda Mariúpol aquests dies. Alguns dels periodistes de Nóvaia Gazeta s’han refugiat a l’estranger i la seva rotativa s’ha aturat. Com tantes altres abans.
Quan va rebre el Nobel de la pau “pels seus esforços per defensar la llibertat d’expressió, condició prèvia per a la democràcia i la pau duradores”, Muràtov va denunciar que el periodisme a Rússia travessava “una vall obscura”. Més d’un centenar de periodistes havien sigut acusats de ser “agents estrangers” i “les tortures eren una pràctica habitual”. Nóvaia Gazeta ha decidit que suspèn la seva publicació després de diversos advertiments del regulador rus de les comunicacions. Tanca al segon advertiment abans que el tercer signifiqui retirar-los la llicència i fer-los callar per sempre.
Algun lector deu estar pensant que la propaganda no és només russa. Té raó. Però en una democràcia hi ha possibilitat de lluitar. En una democràcia com la nostra, per formar una opinió pública madura es necessita un debat generós. Només quan una opinió pública madura té una cohort de fets acceptats des dels diversos prismes arribem a fer el que els anglosaxons anomenen la “manufactura del consens”, que permet avançar en el progrés comú. No oblidem que la salut democràtica depèn de la qualitat d’aquest debat, de les paraules i de la capacitat de consens, de cadascun de nosaltres.
