Les paraules fèrtils de Fina Miralles

Fina Miralles va ser una de les artistes més destacades de l’art conceptual català dels anys setanta. Les seves instal·lacions Naturaleses naturals (1973), on evidenciava el contrast entre el món natural i el món artificial, o Imatges del zoo (1974), on ella mateixa es mostrava al costat d’un gat, d’un xai i d’un gos, dintre d’una gàbia a La Sala Vinçon de Barcelona, van impactar pel seu llenguatge directe i crític amb el maltractament animal tot qüestionant la condició humana. En els mateixos anys Fina Miralles va realitzar unes accions, com Translacions. Herba flotant al mar, Translacions. Dona arbre (1973) o Relacions. Relacions del cos amb elements naturals: cobriment del cos amb palla (1975), les imatges de les quals són algunes de les més contundents i significatives de la seva obra respecte a la relació del cos de la dona amb la natura, la terra i els elements més essencials de la tradició rural, agrícola, i l’antropologia humana. Posteriorment, la instal·lació Matances (1977), presentada a la galeria G, a Barcelona, marca la seva reflexió més radical sobre la violència, el poder i la mort. Fina Miralles esdevenia un referent indispensable per als anomenats body art, performance i land art, això és, l’art del cos, l’acció o l’art de la terra. Ara bé, un any després, amb la instal·lació Mediterrani t’estim, mostrada a la Biennal de Venècia, del 1978, amb el títol general de De la natura a l’art i de l’art a la natura i amb l’exposició Paisatge, a la Fundació Miró, el 1979, retornava a la pintura, una pintura propera a l’arte povera i al conceptual. Ho explicava Fina Miralles a Agustí Hurtado: “Després de les matances necessitava tornar altra vegada a la cosa poètica. Les matances s’havien acabat, s’havien d’acabar, necessitava tornar de bell nou a les fonts, als orígens: a la natura i a la pintura. Per això vaig iniciar un nou camí, una nova experimentació, una nova investigació, una altra vegada, sobre el paisatge. Però ni era ni em sentia pintora i em costava identificar-me i que m’identifiquessin com a tal. Potser per això, aquest retorn meu cap a la pintura el vaig realitzar no fent quadres pictòrics, sinó fent quadres conceptuals”. La mostra Fina Miralles. De les idees a la vida, celebrada al Museu d’Art de Sabadell, el 2001, presentava aquestes experiències artístiques extremes i també pintures i dibuixos dels anys vuitanta i noranta.

Des d’aleshores, amb períodes de silenci i de reflexió interior, Fina Miralles no ha deixat de treballar, tot cercant la seva veu interior i un art abocat a la vida plena en comunió amb la natura. L’exposició Fina Miralles. Paraules fèrtils, 1972-2017, ha permès contemplar, al Museu d’Art de Sabadell, una selecció dels seus quaderns i dibuixos des dels inicis de la seva pràctica artística fins a l’actualitat. Com a complement a la mostra s’ha presentat una bella i exquisida edició dels textos de l’artista amb el mateix títol Fina Miralles. Paraules fèrtils, 1972-2017, en quatre volums, d’un total d’unes nou-centes pàgines entre escrits i reproduccions dels quaderns, de dibuixos, fotografies i altres documents. La publicació ha estat possible gràcies a l’impuls de la Fundació Ars de Sabadell i ha estat a cura de la comissària i historiadora de l’art Maia Creus, que ha fet, durant tres anys, un rigorós treball d’edició i d’estudi dels textos.

Es tracta d’una aportació inèdita extraordinària que cal donar a conèixer i que dona una nova dimensió poètica i teòrica a l’obra de Fina Miralles, i que alhora permet de rellegir i de reinterpretar tota la seva trajectòria artística i vital. Els textos d’escriptura poètica, teòrica o autobiogràfica, reproduïts a partir de les versions dels quaderns originals de l’artista, contenen reflexions descriptives i assagístiques, però també fragments de caràcter intuïtiu i visionari. “La porta de la porta / obria una porta / per on sortia el sol. / Porta, obre’t, porta, porta’m a la felicitat, / porta, porta, porta blanca i fosca, negra i meva, / obre’t, porta, i ensenya’m el sol d’hivern”, escriu en un dels seus primers poemes.

A partir d’ara caldrà llegir i estudiar els textos de Fina Miralles, al costat dels d’Antoni Tàpies, de Perejaume o d’Antoni Llena, com una de les aportacions més rellevants i singulars a l’escriptura d’artista en català dels darrers decennis. Sens dubte, el lliurament del Premi Nacional de Cultura 2018 i l’exposició monogràfica que tindrà lloc al Macba el 2019 contribuiran a situar com cal Fina Miralles: com una de les grans artistes del nostre temps. Llavor d’art i de vida. Paraules fèrtils, sanadores i lluminoses per als nostres temps foscos.