La paraula viva
A l’amic Josep Pastells, amb problemes de salut, concretament de cor, el convido a sortir de l’estat d’ensopiment en què ha caigut: “El teu problema és que sempre has fet servir massa el cor, sempre has estimat massa”. Li dic això després de llegir l’entrevista de Núria Juanico a Ali Smith, d’aquelles que has d’assaborir a poc a poc perquè diu moltes coses que també tenen a veure amb el cor. Tot té a veure amb el cor, esclar. La que més capta la meva atenció és l’afirmació del títol: “La moneda humana real no són els diners, és el llenguatge”. Igual com la veritat no és només en els fets, sinó en les paraules, en la manera com expliquem el que fem. Tots ens construïm la pròpia veritat amb les nostres paraules. “La ficció és el contrari de les mentides. Una mentida existeix a propòsit per subvertir la veritat. La ficció existeix perquè així puguem acostar-nos a veritats que són difícils d’expressar o d’articular”, diu Smith. Els diaris expressem una aproximació caduca a la veritat. La ficció aguanta millor el pas del temps.
Josep Pastells ha fet aquesta setmana una entrevista interessant a Josep Campmajó, activista polític, empresari i escriptor. L’octubre passat, un matí, un cop dutxat i cafeïnat, li va sonar el timbre de casa. Qui hi ha? La Guàrdia Civil. Es va pensar que un amic li gastava una broma. Però no. Se’l van endur detingut després de quatre hores de regirar-li la casa i deixar-lo sense ordinador ni mòbil. Li van segrestar el núvol -qui ens havia de dir fa un temps que patiríem per un núvol, oi?-. Entre altres coses hi té una novel·la enllestida sobre la visita de l’Ava Gardner a la Girona dels anys 50. Quina veritat més rara: no li han pres diners, sinó alguna cosa més valuosa, paraules. El que ens fa humans, el que dona realment valor a les nostres vides, el que ens distingeix de la resta d’animals i entre nosaltres com a persones singulars, és el llenguatge, la capacitat de raonar què ens passa, d’explicar-nos, de donar sentit al que fem, als fets. Amb paraules. Com el lema montillista però a l’inrevés: “Paraules, no fets”.
Ara que he anat a parar a Montilla, per qui tinc el respecte que es mereix tot expresident, em ve al cap Pasqual Maragall, que acaba de complir 80 anys, un aniversari sense paraules. L’Alzheimer l’ha deixat orfe de llenguatge, buit de memòria. Això sí que és un robatori, per no dir una putada, pitjor encara que la de la Guàrdia Civil a Campmajó. Maragall va ser un gran narrador polític, inventava diàlegs, buscava enllaçar paraules, llocs que evoquen universos, idees: Barcelona-Catalunya-Espanya-Europa. No les malgastava escopint-les als rivals, les feia servir com a eines de seducció massiva, un vers lliure digne del seu avi. Sabia el valor humà que tenen les paraules, sabia que cada mot és un tresor semàntic construït amb temps a través de milers de boques, ments i cors. Carregades de passat, carregades de futur.
Ara que aquest espès present pandèmic, tan travat i difícil de portar, ens ha deixat sense eleccions ni futur, sense negocis ni projectes, toca agafar-nos a allò que té valor de debò. Davant els fets catastròfics, donem tot el sentit a les paraules. Que el soroll d’aquests temps tèrbols no ens faci perdre el gust per reinventar-nos des del cor de la nostra identitat d’éssers humans, de persones amb llenguatge, amb capacitat de pensar i dir, d’imaginar. El més real que sempre hem tingut és la ficció. Ho sap Ali Smith i ens ho recorda Pérez Andújar: “És molt fàcil acabar convertint-se en llibre, en lectura, en literatura”, com li passa al Quixot. Que no ens prenguin la il·lusió, l’Ava Gardner, la llibertat d’inventar-nos, de refer aquesta democràcia segrestada per populismes i autoritarismes. Recuperem l’esperit maragallià, la paraula viva. Comencem un altre cop. Paraula a paraula, per retornar el valor de cada cosa, amb el cor a la mà.
