Paraula de polític
En campanya, la política es fa tota paraula. O quasi. Perquè en campanya la política també són coloraines i blancs o negres, somriures i cares greus, xocades de mans i dits amenaçadors, escenaris naturals i decorats de cartó pedra. Però tot això es posa al servei de la paraula. Fora de campanya podríem dir allò de “paraules de sant, obres de diable”. O “paraula d’ovella i fets de llop”. Però en campanya, la paraula mana.
I vet aquí l’arrel del gran problema de la política: el valor de la paraula. Dels fets se’n pot discutir la conveniència i l’oportunitat, l’execució i el cost. Però la paraula és alhora el més valuós i el més fràgil de la política. El més sagrat i el més fètid. És la principal font de confiança, però també l’autèntica causa de la malfiança. La qüestió és si el polític és una persona de paraula; si en té, de paraula. Si la fa bona. Si la seva és una paraula d’honor.
Per això, que al darrer CEO els catalans diguem que el principal problema que té el país és la “insatisfacció amb la política” –per damunt de l’economia, l’atur, la inseguretat o l’accés a l’habitatge–, segons el meu punt de vista, assenyala aquest fet: que considerem que la política no té paraula. Que, com es comprova ara i adés, per cada paraula, dues mentides. En campanya es pot dir sense posar-se vermell que no s’acceptarà governar gràcies a l’adversari, i després fer-ho. Es pot dir que deixaràs que governi qui guanyi –i dir que són les regles del joc–, i fer el contrari. Es pot prometre confrontació i acabar pactant sense contrapartida. Pots ser el portaveu abrandat d’un partit i, en vint-i-quatre hores, ser el candidat del teu rival més directe. Pots prometre reconciliació i amenaçar amb repressió. Avui pots donar una paraula de compromís, i demà dir que no la tens sobre la taula. Pots prometre risc i després vendre covardia.
Sempre s’ha dit que, les paraules, el vent se les enduu. I la paraula en campanya, certament, és com una ploma a l’aire. Per això, i perquè malgrat tothom acaba sent esclau de les seves paraules, el descrèdit de la política és el que és: immens, gravíssim. El descrèdit també creix perquè en lloc de tenir paraula, de mesurar-la, se la fa servir per menysprear l’adversari. S’hi “tenen paraules”, se’n capgira el sentit, es diuen paraules gruixudes, es parla per parlar i es parla pels descosits. Ja se sap que “és arma que fa més mal, la paraula que el punyal”.
Per tot això, sostinc que el descrèdit de la política és més conseqüència de no tenir paraula que no pas de la seva mateixa hipotètica incompetència per governar. La constatació de la vacuïtat i de la volubilitat de la paraula política és a l’arrel de la seva mala reputació. Però, atenció: en sentit contrari, sovint, el crèdit polític –ni que sigui transitori– troba més suport en la paraula fraudulenta que no pas en la paraula serena i continguda. I és que la demagògia troba un terreny ben adobat allà on primer s’ha corromput la paraula.
Recobrar la paraula, tanmateix, no és gens fàcil quan s’ha trencat. Perquè, com també se sol dir, “paraula i pedra solta, no tenen volta”. I les hemeroteques –i ara tot allò que s’ha escrit a les xarxes socials– són plenes de paraules deixades anar que ja no es poden esborrar. La mentida d’un polític bocamoll hauria de ser raó suficient per retirar-li el vot, i demanar-li la dimissió.
Si fos cert, com argumento, que el descrèdit i la desconfiança venen del mal ús de les paraules, el crèdit i la confiança també haurien de venir de fer-ne un bon ús. De tenir polítics de paraula. És clar que saber que el país té una molt baixa comprensió lectora no ajuda a valorar la bona paraula. Però, ara mateix, la bona política –i qui diu política diu democràcia– ens la juguem en la paraula, en tenir-ne, en mantenir-la i en complir-la.
