Si haguéssim de confegir una llista de paraules representatives i genuïnes de lo pus bell catalanesc del món, probablement inclouria el substantiu pagès, que fins i tot s'ha colat al castellà amb la grafia payés. Però això no és ben bé així. Quan em documentava per escriure l'assaig Els bons salvatges (2008), vaig ensopegar amb un text que contenia un terme que realment no m'esperava. Es tracta dels capítols XXXI-XXXII del Libro de Marco Aurelio, d'Antonio de Guevara (1480-1545), publicat el 1528 ("De lo que dixo un villano del Danubio en presençia del Emperador Marco a todo el Senado de Roma"). “En el año primero que fui cónsul, vino un pobre pajés de las riberas del Danubio a pedir justicia al Senado contra un çensor que hazía muchos desafueros en su pueblo..." Ep: què és això de pajés en un eclesiàstic castellà nascut al segle XV i que no va ser mai a Catalunya? ¿I el seu equivalent francès exacte i amb la mateixa arrel, paysan? D'on surt, tot plegat? L'etimologia de pagès ajuda a entendre què està passant avui, febrer de 2024, quan pagesos d'arreu d'Europa han dit prou a una situació que els transforma en una mena d'anomalia històrica. La pagesia no és "un sector", com diuen en llenguatge politicà i repeteixen als mitjans. La pagesia és alguna cosa més que producció agrícola i ramadera, o paperassa de la burocràcia de Brussel·les, i així s'hauria de tractar. No es tracta de romantitzar res, com bé explicava l'altre dia l'Ignasi Aragay, sinó de constatar una especificitat i actuar en conseqüència.
La paraula pagès deriva del substantiu llatí pagus, que feia referència a una unitat administrativa territorial de recaptació d'impostos. El pagus no era cap abstracció fiscal, sinó una extensió de terra habitada que contribuïa a l'erari públic proporcionalment a la seva producció. Aquest lligam complicat entre l'urbs i el pagus, entre la ciutat i el camp, ja ens aporta una primera pista d'un lligam que té a veure amb pagar, que comparteix arrel etimològica amb pagès. El substantiu pagus, per la seva banda, deriva de l'arrel indoeuropea pak-, que originalment volia dir "fixar, lligar, assegurar". La paraula pagès i la paraula pacte ("assegurar una decisió compartida amb altres") tenen una arrel comuna a través de l'indoeuropeu. També tenen la mateixa arrel, en aquest cas per la via del francès antic, pagès i país, i per descomptat paisatge. Com veuen, i gràcies a la informació valuosíssima que ens proporciona l'origen de les paraules, ja ens comencem a atansar al significat profund de la pagesia: país, paisatge, pacte. I pagar, esclar.
Encara queden altres matisos que convé destacar. La paraula pagà fa referència a les diferents velocitats de penetració del cristianisme al llarg dels primers segles de la nostra era. El cristianisme s'expandeix primer a les ciutats importants, com queda ben clar, per exemple, a les cartes de Sant Pau. De fet, Julio Caro Baroja va demostrar que moltes suposades pràctiques de bruixeria a llogarrets remots dels Pirineus eren, en realitat, vestigis de costums religiosos precristians que en alguns casos van perviure fins al segle XVI. Avui la nova religió de l'ecologisme popular, que no té res a veure amb el científic, també ha penetrat primer a les ciutats que al camp. La paraula paisà, o l'equivalent francès paysan o el castellà paisano, proporcionen també una pista important amb l'expressió "vestir de paisà", en contraposició a portar uniforme militar. El pagès està literalment arrelat a la terra, mentre que el militar va sempre d'aquí cap allà (destins, trasllats, etc.). Els nous pagans del nou culte postmodern: vet aquí una coincidència extraordinària en forma de caricatura interessada.
Amb un aire de suficiència, el malestar dels pagesos s'ha llegit en alguns mitjans com una quarta carlinada. Tal com era d'esperar, alguns l'han volgut capitalitzar políticament, val a dir que d'una manera una mica matussera. No els faran cas perquè són poquets, i aquí el que compta són els vots. M'imagino que canviaran alguna normativa mediambiental absurdament picallosa, i en comptes d'haver d'omplir una dotzena d'impresos electrònics només n'hauran de fer onze. I tal dia farà un any. Llavors els nòmades digitals que han distorsionat l'ecosistema de l'habitatge urbà els demanaran una novíssima varietat de pera superguai conreada amb agricultura turbobiodinàmica i no sé quantes coses més, i tornarem a començar. Recordin que aquestes tres paraules tenen una arrel comuna: pagès, paisatge, país. Convé pronunciar-les juntes, no fos cas que perdem de vista de què va realment tot això.
