La paraula que ens matarà

Llegeixo a l’ARA un reportatge de Núria Juanico Llumà sobre la companyia La Virgueria, que estrena l’obra El missioner, que tracta de “l’impacte dels vídeos musicals sobre la societat”. Hi aniré. Al text, el director de l’obra reflexiona sobre el fet que la cançó de la cantant Shakira que explica la seva ruptura matrimonial amb el futbolista Piqué “demostra el poder increïble d’un vídeo musical, que es comenta absolutament a tot arreu”. A l’obra de teatre s’hi citen els vídeos de Madonna, Ariadna Grande o Miley Cyrus. Tot dones.

Hi ha música del jo bona i música del jo dolenta. A mi You’re so vane (que ve a explicar el mateix que explica això de la Shakira) m’encanta, Rata de dos patas m’encanta, Hey m’encanta i Ciega, sordomuda m’encanta, perquè allò sí que em sembla una cançó. I ja sé que una opinió és només això: una opinió.

De vegades, els metges proposen als pacients que “escriguin” o que “pintin” o que “actuïn” com a mètode de curació. El resultat de la teràpia pot ser una obra mestra o una llauna considerable. Hi ha artistes, que, sense que el metge els digui res, ja fan obres d’art basades en els problemes personals (i l’amor i el desamor són el tema universal), i això els ajuda o no gaire. Tothom parla de si mateix, en certa manera, quan fa art. Des dels quadres de Picasso a les postres de Jordi Roca passant per les novel·les de Rodoreda. Però si parlem d’art contemporani (ja sigui novel·la, música, teatre, cine, humor...) hem de dir que hi ha una paraula que ens ha fet molt de mal, perquè és una paraula falsa, carregada de bones intencions, de reparació, de lluita, però també de verí, de condescendència, de maternalisme, de complaença. La paraula fatídica, la que matarà tota expressió artística, si no és que ja l’ha matat, és empoderament.