La paraula màgica

La dona puja, carretera amunt, amb dos bastons d’aquests que venen a les botigues d’esport i que serveixen per ajudar-se a caminar. “Bon dia!”, li dic des de la finestra. I ella aprofita i s’atura a agafar aire. Parlar del temps no és la banalitat d’abans, és la transcendència d’ara. Per donar a entendre que potser arriba la tardor, em diu que una gata que li ve a casa, que no és de ningú i és de tothom, “ha volgut dormir a dintre”. L’expressió que fa servir, amb tots els pronoms a lloc, és plena de senzillesa i de màgia: “S’ha posat a un coixí que l’hi tinc”.

Jo, llavors, explico que el meu gat ha matat un conill i de seguida diem que tots, ara, també maten ocells, i que són ofrenes que ens porten, això que es diu sempre. Ens queixem, una mica, que matin conills i ocells –al camp del davant n’hi ha molts– i tot seguit, però, diem que si maten conills i ocells, arribat el cas, també mataran rates i ratolins. Les rates i els ratolins, ja se sap, ens fan por atàvica i fàstic suprem; les seves carones, que semblen les dels esquirols, ens produeixen pànic. Els conills, en canvi, no gens, esclar. I és llavors que la dona, amb tota naturalitat, fa: “Sort, sort. La gata aquesta que em ve és molt ratadora”.

Ens acomiadem. Ella continua cap amunt i jo tanco els porticons. Corro a buscar l’expressió al diccionari, perquè l’he entesa però vull saber si existeix. I sí, sí que existeix. "Ratador, ratadora: Inclinat a caçar les rates". Sempre m’emocionarà sentir aquesta naturalitat en la llengua; com si fos del tot normal, aquesta llengua, i com si nosaltres, que anem tirant a grans, escoltéssim els més grans i ens féssim escoltar pels més joves.