Parar taula de diàleg

Ens diuen, ara, després dels últims moviments a Madrid, que “Pedro Sánchez no tindrà cap interès en la taula de diàleg”. Entenc que hauríem parat taula si l’efecte Illa hagués fet el fet. Imagineu: guanya “el constitucionalisme” i els independentistes finalment són minoria. En aquest cas és senzill dir: “Va, us traurem els presos de la presó i us deixarem fer venir els exiliats, però apreneu la lliçó”. I llavors sí, llavors et fas el generós, perquè amb els perdedors la generositat no costa. Però l’independentisme segueix on era i reforçat. A Catalunya, ho facis com ho facis, amb el devastador estil Arrimadas o amb el flegmàtic estil Illa, la malcarada i l’educat, el constitucionalisme sí que no suma. No suma ni sumant-hi els vots del PP, de Vox i de Carlos Carrizosa (que suposo que és un dels pocs que ha votat Ciutadans). I per tant, ara, els que mouen els putxinel·lis deuen dir: “És que no els podem treure, perquè si els traiem els haurà sortit molt barat. Tres anys i al carrer! Hi poden tornar demà passat, cada cop són més”.

Però la política no hauria de ser “guanyar per perpetuar”, sinó “guanyar per millorar”. De què et serveix no fer una cosa perquè et votin? De què et serveixen, doncs, els vots? Tots nosaltres, gràcies a la sentència de l’Estatut, que va fer que sortíssim al carrer dient “ja n’hi ha prou”, ens vam interessar com mai per la política. Els que són a la presó i a l’exili, no ho oblidem, van ajudar a fer possible un dia d’octubre que, malgrat les amenaces del Borbó, les garrotades, les lletanies, les mentides i el silenci, passarà a la petita història d’aquest racó de món. Vull dir amb això que tots ells, polítics de raça, estan apartats. I de vegades, el que sembla és que els polítics d’Espanya, els que no fan res per rescabalar la injustícia, només aspiren que, com abans, els deixem fer i no ens interessem, com abans, per la política. Pel que fa a nosaltres i els nostres fills ja és impossible.