El parany d’Évole a la Terribas
El Salvados de diumenge reunia Antonio García Ferreras (La Sexta), Lídia Heredia (TV3), Mònica Terribas (Catalunya Ràdio), Josep Cuní (SER) i Vicente Vallés (Antena3) per debatre sobre com s’estava informant del judici al Procés. Cuestión de relato, però, va derivar en com s’informa del Procés en general. El programa va tenir molt bons resultats d’audiència tant a Catalunya com a Espanya tot i la frase de Ferreras de “Catalunya no da audiencia” que després va desmentir Évole admetent que el Procés a nivell televisiu ha sigut “un chollo”. La idea del programa era bona però l’execució per part d’Évole va ser fluixa i poc equilibrada. I això que l’edició l’ajudava. El tema exigia profunditat i matisos en el discurs, però el ritme televisiu, l’edició i el criteri d’Évole escapçaven les reflexions més interessants per passar a noves preguntes, sovint massa superficials i tòpiques. El presentador no va saber treure partit del nivell que li podien oferir els convidats. Abans de començar va deixar anar l’apunt victimista que el caracteritza: “Com que jo no sé presentar, feu-ho vosaltres mateixos”.
Évole no va qüestionar el rol de Ferreras i encara menys el de Vicente Vallés. El primer va desenvolupar el paper victimista en el qual La Sexta és especialista. El com ens sacrifiquem, que bé que ho fem i que poc que ens ho reconeixen i el conegut qué dolor, qué dolor! on s’exhibeix una afectació superior als de la resta. Ferreras, per cert, no para de dir que veu TV3 però no aconsegueix que ho sembli. Vallés no va haver ni de donar explicacions d’uns informatius d’Antena 3 que a part de relat propi tenen mentides incloses. Évole, perquè no sigui dit, va indultar Heredia, que va participar intentant fer reflexions periodístiques més transversals sobre el Procés. I amb Terribas va semblar que el presentador tenia ganes de passar-hi comptes. El Salvados va semblar un parany premeditat del qual ella no se’n va sortir gaire bé. Évole li va retreure un editorial, ho va portar al terreny personal, li va deixar anar un “¡Joder!” amb un cert menyspreu a una evasiva, va qüestionar amb una incomprensible mala documentació el paper del consell professional i, per acabar-ho de rematar, el programa es va acabar amb un moc d’Évole a Terribas com a final apoteòsic. Un tracte desigual.
Évole es va atorgar el paper d’innocent equidistant: català amb un programa en una cadena espanyola i no independentista que fa gala de tenir un “amic” a la presó, com si això proporcionés una garantia extra de relat immaculat respecte als altres.
L’exercici televisiu del Salvados pretenia ser una reflexió sobre el tipus de relat que ven cada mitjà en funció de la seva audiència. En realitat, però, es va convertir en un programa en què Atresmedia fiscalitzava els mitjans públics catalans. I en què, per variar, els mitjans públics catalans es justificaven davant dels espanyols fent-los creure inútilment que no són tan malvats ni tan manipuladors com diuen. Tot és qüestió de relat, certament.