Diumenge es va produir finalment el Sant Jordi rodó: bon temps, moltes roses, molts llibres, gent per tot arreu, autors signant i interactuant amb els lectors i una cobertura mediàtica adequada de l'esdeveniment. Fins i tot els polítics, que ara estan en mode precampanya, es van contenir una mica i, amb alguna vistosa excepció, no van sortir a omplir els diaris amb titulars prefabricats i buits de contingut. Tot perfecte, doncs. Me n'alegro de tot cor pels amics que treien alguna novetat editorial i també pels seus lectors. Confesso que vaig estar a punt de redactar aquest article abans, amb la intenció de publicar-lo dimecres passat. Finalment m'ho vaig repensar. Fa una setmana potser s'hauria malinterpretat; avui, un cop consumat triomfalment l'esdeveniment, penso que no.
Hi ha un discurs referit a la literatura actual que cada cop és més estrany i desvinculat de la realitat. D'alguna manera, no deixa de ser una idealització del món que ens envolta, el de la nova cultura posttelevisiva de masses focalitzada entorn de l'omnipresent mòbil i de tot allò que segrega, sobretot els continguts de les xarxes socials. El prescriptor de llibres ja no és el mític Bernard Pivot, posem per cas, conductor de l'encara més mític programa de la televisió pública francesa Apostrophes, sinó influencers del TikTok que recomanen el primer que els passa pel cap i, sobretot, per la cartera (quan tenen força seguidors s'ho fan valer). Estem parlant, doncs, d'un ecosistema que s'oculta púdicament com si es tractés d'un fet vergonyós. És molt probable que no hagin llegit mai ressenyes dels llibres d'Alice Kellen (és valenciana i no es diu així) o de Megan Maxwell (nom real: Carmen Rodríguez del Álamo), malgrat ser dues de les autores que venen més llibres a l'estat espanyol. Estem parlant de quantitats literalment milionàries: cap de les escriptores que van triomfar diumenge n'ha venut mai tants, de llibres; ni tan sols comptant tots els títols que han publicat fins ara. Com és possible, doncs, que s'amagui un fenomen d'aquestes dimensions?
Hi ha dues raons que ho expliquen. En primer lloc, perquè el que escriuen encaixa com un guant amb el desacreditat concepte de paraliteratura. En segon lloc, perquè el seu èxit contradiu grotescament un suposat canvi cultural i social que, de moment, només és imaginari. El concepte de paraliteratura fa referència a un tipus de narrativitat basada en llocs comuns i situacions identificables i previsibles que avui provenen, en general, dels arguments de les sèries i dels telefilms, i que no tenen cap altra pretensió que entretenir. No estan per força mal escrites però són, bàsicament, un guió refregit, és a dir, involuntàriament paròdic. Els personatges d'Alice Kellen, Megan Maxwell i moltes altres no viuen a Burjassot o a Alcoi, sinó a Arkansas o a Ohio, i no es diuen Vicenta o Empar, sinó Evelyn o Charlotte (però no parlen en anglès, sinó en espanyol de telesèrie doblada). Sempre tenen "mariposas en el estómago", i repeteixen que "eres eso que no quiero perder nunca". Per força hi ha algun moment en què la protagonista rememora aquell ball de graduació amb el Timmy... Tot és sempre el mateix: una permutació d'escenes reconeixibles, on fins i tot la intriga no conté elements realment sorprenents. Que consti, i ho dic sense cap mena d'ironia, que aquestes fórmules paraliteràries em semblen tan respectables com la literatura de veritat. En tot cas, es tracta de coses diferents.
Hi ha uns precedents, naturalment. Corín Tellado va vendre a Catalunya més exemplars que Mercè Rodoreda, Caterina Albert i Montserrat Roig juntes i multiplicades per 100. En total, les 5.000 novel·les escrites per María del Socorro Tellado López (això de Corín provenia del terrible diminutiu Socorrín) van donar lloc a 400 milions de llibres venuts arreu del món, Catalunya inclosa. La xifra fa feredat. Ara passa el mateix, malgrat que el –diguem-ne– corintelladisme encobert hagi canviat astutament de noms, d'escenaris i de to, i que en algun moment pugui arribar a semblar el que no és. En realitat, el producte no presenta cap variació de fons. La llàstima és que hi ha autores que avui fan una literatura potentíssima, innovadora i arriscada. Són les principals damnificades per determinades inèrcies que, amb la molt lloable intenció de fomentar la literatura feta per dones, han acabat contribuint, en realitat, a confondre el gra amb la palla i, el que és encara pitjor, a equiparar-los. El concepte de paraliteratura fa nosa, però el considero necessari per poder posar cada cosa al seu lloc.
