La paradoxa de Qatar
Els poders del futbol –l’aristoburocràcia que el governa– s’estan esmerçant amb insòlita militància a protegir i expandir una imatge benefactora del règim despòtic de Qatar: l’absolutisme de la família Al-Thani. Qualsevol dissidència serà assenyalada. I, així, són escassos els jugadors en actiu que han gosat deixar anar algun senyal crític. Els entrenadors tiren pilotes fora –sota l’escut del vell discurs reaccionari que diu que ells només parlen de futbol– i els directius més agosarats tenen la barra de dir que el Mundial ajudarà que el país canviï. En tot cas, els pocs que prenen la paraula –aquells que ho fan amb la presumpta autoritat d’haver treballat allà– utilitzen patètics recursos de casta com el de Xavi quan diu que és un país tan fantàstic que no t’has de preocupar ni de tancar la porta de casa.
Tot aquest foc d’encenalls podria apagar-lo la paradoxa de Qatar: el Mundial no servirà per fer visible la cruel realitat del país però potser farà sortir a la llum les misèries de la FIFA.
Si ja va ser susceptible de tota sospita la votació que el 2010 va atorgar la seu a Qatar, per 14 vots a favor sobre 22, el desplegament de l’espectacle d’aquests dies deixa poc espai a l’engany. La FIFA és la piràmide econòmica d’una casta autopromocionada que ha trobat en els diners de les autocràcies del Golf el seu aliment en un procés que busca perpetuar-se en el control absolut del futbol i que l’està canviant irreversiblement. L’era de clubs com el Barça o el Madrid, de qui els seus socis se senten propietaris, s’ha acabat. Quant temps tardarem a tenir els autòcrates del Golf aquí? De fet, alguns ja remenen.
Qatar sortirà indemne del Mundial. La majoria de la població, els dos milions d’immigrants, es mantindran en la invisibilitat. Se seguirà confonent el país amb la minoria d’autòctons, els únics que gaudeixen del reconeixement de l’estat; les dones hauran de seguir demanant permís al marit per a tot, i es multiplicaran les imatges de la tecnoarquitectura per vendre una modernitat sense ànima, però qui sap si les mentides del futbol s’hauran fet una mica més visibles. Algun perill deu haver percebut Infantino per haver fet la demagògica arenga de darrera hora. Trist consol per al Mundial de la vergonya.