La paradoxa d'Abilene

El professor Jerry B. Harvey estava visitant la família política a Texas un dia de calor infernal. El sogre va suggerir animadament visitar un nou restaurant obert a la ciutat d'Abilene i la dona de Harvey li va donar suport dient que era una gran idea. A Harvey no l'atreia gens ni mica la perspectiva d’un viatge de 85 quilòmetres en un cotxe sense aire condicionat, però, per no desentonar, es va sumar a l'opinió de tots dos. La seva sogra, que havia estat callada, també s’hi va apuntar.

El viatge va ser un infern. La calor era brutal, la suor constant, la pols del desert insidiosa i el menjar decebedor. Van tornar a casa en silenci, esgotats i insatisfets. Al cap d'una estona la sogra va admetre que ella mai no havia volgut anar a Abilene, però que per no desentonar... Tot seguit, la seva dona i el sogre van reconèixer que ells, en realitat, haurien preferit no sortir de casa i menjar les sobres del frigorífic. Harvey va aparèixer de sobte com el culpable de la desastrosa aventura.

Quantes vegades, arrossegats per una interpretació errònia dels desitjos del que ens sembla una majoria, ens sumem a una causa en què no creiem per no desentonar! D'aquesta manera, tots acabem fent allò que ningú hauria fet motu proprio. A tots ens mou la bona intenció de preservar un fi que sembla bo, però que en realitat ningú no vol.

Em sembla que ens passa alguna cosa de semblant quan critiquem la meritocràcia, unint-nos al cor de Michael J. Sandel i La tiranía del mérito. La seva crítica ens pot semblar justa, però tots volem per a les nostres vides el millor professional que ens puguem permetre i, si ens hem de conformar amb un nyap, acabem frustrats. Tots desitgem que ens governin els millors, assistir a les millors pel·lícules, als millors concerts, a les millors exposicions, a les millors obres de teatre, als millors restaurants... I, per descomptat, als millors dentistes. Però avui sembla de bon to criticar la meritocràcia.

Ser pobre no és cap ganga, però, malgrat tot, prefereixo ser pobre en una societat dinàmica que en una societat estamental. Tot i això, Sandel sosté: “Si, dins d'una societat feudal, naixés servent, la meva vida seria dura, però no estaria llastada per la convicció que ningú més que jo seria el responsable que estigués ocupant aquesta posició subordinada”.

És obvi que les condicions de partida de la cursa meritocràtica són clarament desiguals. Ningú no és mereixedor ni de la seva dotació genètica ni de la família que l'acull. Precisament per això tenim el deure inexcusable de la solidaritat. Hi ha meritòcrates creguts, que tendeixen “a mirar per sobre de l'espatlla les víctimes dels infortunis”, però també n'hi ha de filantrops que es prenen molt seriosament el bé comú. No és just moralitzar el fracàs de manera indiscriminada, però tampoc desmoralitzar l'esforç.

Atesa l'agressivitat de la crítica de Sandel, hom n'esperaria alternatives arriscades, com ara acabar amb l'aristocràcia acadèmica de Harvard, on ell és un professor eminent, i obrir-la al proletariat intel·lectual. Però a Harvard no pensen com Sandel. L'11 d'abril del 2024 The Harvard Gazette anunciava que aquesta universitat recuperava les proves estandarditzades en el procés d'admissió dels alumnes. Són proves d'opció múltiple que mesuren les habilitats d'un estudiant en lectura, escriptura i matemàtiques i que es fan servir com a exàmens d'ingrés a moltes universitats nord-americanes. El departament d'admissió d'alumnes de Harvard al·lega que "són un mitjà perquè tots els estudiants, independentment dels antecedents i l'experiència de vida, proporcionin informació que predigui el seu èxit a la universitat". Als crítics els replica que les alternatives (cartes de recomanació, activitats extracurriculars o assajos) són més propenses als biaixos que les proves estandarditzades, que permeten que "el procés d'admissió sigui més meritocràtic i alhora augmenti la diversitat socioeconòmica". Són "la política d'admissió més justa per als sol·licitants desfavorits".

Les anomenades "competències del segle XXI" no són, en el fons, més que una proposta meritocràtica: o t'hi fas o et quedaràs desfasat.

Com a país, l'alternativa que se'ns presenta de cara al futur és: coneixement o recursos naturals. Els únics països que han aconseguit combinar cultures antimeritocràtiques amb alts nivells de vida són petroestats que depenen d'un accident geogràfic... I no tots. Vet aquí Veneçuela.

La posada en qüestió de la meritocràcia en països com Escòcia, Noruega, Suècia o Finlàndia ha portat com a resultat més desigualtat de resultats escolars entre rics i pobres.