Paradisos fiscals
EnginyerEls paradisos fiscals tenen dues finalitats: dipositar-hi fons per evitar que siguin visibles i amagar els beneficis personals o empresarials per no pagar impostos. Tot plegat, sempre fora de l’abast de l’autoritat fiscal corresponent.
L’octubre del 2008 el departament de Justícia dels EUA va convocar a l’UBS, el banc més important de Suïssa, una reunió no pública per discutir com ajudava el banc ciutadans dels EUA a evadir impostos. L’UBS havia estat refinançat pel govern suís en plena crisi financera.
El precedent era que Bradley Birkenfeld, directiu del banc, havia explicat al departament de Justícia pràctiques en la captació de clients i en la gestió dels seus dipòsits que coneixia de primera mà. Com a conseqüència d’aquesta investigació, el departament de Justícia dels EUA va trobar que els clients americans havien amagat 20.000 milions de dòlars en dipòsits.
Els paradisos fiscals, tal com reconeix Nicholas Shaxson en un recent article a Foreign Affairs, permeten l’evasió fiscal, contribueixen a la desigualtat econòmica, erosionen la democràcia, corrompen el mercat afavorint grans multinacionals contra petites empreses per raons diferents de la competitivitat i ajuden elits riques en països pobres o en desenvolupament a evadir els impostos que els correspon pagar.
En el cas de l’UBS, el 2009 el banc va reconèixer que va ajudar els seus clients a evadir impostos i va pagar una multa de 780 milions de dòlars. El govern suís va eliminar les lleis que obligaven a respectar el secret bancari, per la qual cosa la investigació dels comptes de clients era àrdua i llarga.
La conseqüència ha sigut que des de llavors 55.000 ciutadans americans han regularitzat la situació dels seus dipòsits, el departament de Justícia ha recuperat 8.000 milions de dòlars i els bancs suïssos n’han pagat 1.400 en multes i reparacions. Aquesta va ser la primera victòria contra els paradisos fiscals.
El novembre del 2017 es va produir la filtració de l’empresa Appleby, de les Bermudes, que va reiterar una pràctica estable que ja s’havia descobert el 2016 i va donar lloc al descobriment dels papers de Panamà. Es va fer visible que una empresa especialitzada en evasió fiscal, Mossack Fonseca, l’havia estat practicant extensament des de feia anys. Les accions il·legals per evadir la fiscalitat les havien dut a terme empreses de prestigi com Disney o Glencore, celebritats com Shakira o polítics com la reina Elisabet II o el president Putin, etc. Ha sigut la primera vegada que una part de la veritat sobre els paradisos fiscals s’ha fet pública.
El càlcul del volum de diners evadits de la fiscalitat és difícil de fer. Gabriel Zuckman l’ha estimat a partir del desequilibri d’actius i passius financers que es transfereixen d’un estat a un altre. Arriba a la xifra de 8.700.000 milions de dòlars, és a dir, el 10% del PIB mundial. Aquesta quantitat no inclou obres d’art o propietats immobiliàries.
Utilitzant un mètode més inclusiu, James Henry ha estimat que aquesta quantitat de riquesa oculta se situa entre 24.000.000 i 36.000.000 milions. És a dir, l’efecte del frau fiscal és aproximadament entre un 10% i un 30% del PIB mundial, segons el mètode de càlcul. Són xifres que modificarien de manera radical l’economia del món si efectivament estiguessin subjectes a taxació.
Segons la Conferència Mundial de Comerç, els estats en desenvolupament perden anualment entre 70.000 i 120.000 milions de dòlars en impostos no recaptats. Aquesta pràctica afecta també països desenvolupats: només als EUA es perden 150.000 milions cada any.
Els paradisos fiscals existeixen arreu. Per a la Xina i l’Àsia, Hong Kong. Per al Sud-est Asiàtic, Austràlia i Indonèsia, Singapur. Per a la UE, Suïssa i Luxemburg. Per al Regne Unit, les illes Verges, Gibraltar, les illes Caiman i Jersey. I per als EUA, els estats de Delaware, Nevada i Wyoming. Tots aquests estats centren els seus esforços a evitar el frau fiscal en els fons dipositats a l’estranger, i no tant en els interns.
Els paradisos fiscals que són en estats democràtics i estables, com Delaware i Nevada als EUA o Luxemburg i Suïssa a Europa, són més importants, a efectes de defraudació, que els que hi ha en estats menys fiables com les Bahames o Belize. És paradoxal però real. El gran capital desconfia de destinacions com les Bahames, Belize o Maurici i els converteix en destí de diner negre, hot money, recentment generat, més que no pas en dipòsits a llarg termini.
És evident que de vegades la línia divisòria entre una gestió fiscal eficient i la defraudació és fina perquè tots els estats tenen interès a atreure inversions als seus mercats i la legislació és complexa i, per tant, susceptible de poder ser manipulada.
Hi ha economistes i personal de l’administració pública que al·leguen que la discreció en la gestió econòmica és necessària, i que la reducció en la imposició atreu inversions. Cap dels dos arguments respon a la realitat dels fets: el primer perquè no hi pot haver categories de “discreció”, i el segon perquè aquests incentius són de diferent categoria.
La defraudació no es pot combatre amb la reducció d’impostos. Des del 1970 la imposició s’ha reduït i la defraudació ha crescut. Els fets no proven les creences no confirmades. Hi ha, sí, mesures fiscals que incentivarien la inversió, com taxar les imposicions financeres estables en el temps o taxar diners dipositats a l’estranger sense esperar-ne la repatriació. Apple té 300.000 milions de dòlars en dipòsits fora dels EUA que no meriten impostos. Mobilitzar aquestes mesures requereix precisió i una comptabilitat acurada per no taxar dues vegades els mateixos beneficis.
El 2014 l’Organització Mundial per a la Cooperació Econòmica i el Desenvolupament va crear un vehicle, Common Reporting Standard (CRS), per intercanviar informació fiscal entre estats i taxar amb un 30% els beneficis no declarats. Pot ser un camí de millora, però l’inici no està sent fàcil: els EUA han decidit no participar-hi.
L’expert en paradisos fiscals Nicholas Shaxson diu que és fals el paradigma de molts “fatalistes” que argumenten que atacar els paradisos fiscals és com estrènyer un globus: la forma canvia però el volum no. Ell sosté, contràriament, que és com estrènyer una esponja: la forma canvia, i el volum també. No és segur qui té la raó...