El paradís de la marihuana / El gran porro català

El paradís de la marihuana

L'Afganistan, el covid, Messi i un canvi climàtic que ha fet malvestats aquí, allà i a Alcanar han marcat, informativament, un altre estiu diferent. El segon, consecutiu. Més enllà dels titulars de portada que ho arrosseguen tot, aquest ha estat, també, un estiu d’èxits policials contra el tràfic de marihuana. Aquesta mateixa setmana, una actuació conjunta dels Mossos i la Policia ha aconseguit detenir 107 persones en l’operació més important de l’any contra aquesta xacra/xarxa que ha convertit Catalunya en el paradís de la marihuana. En aquest cas, se n’ha confiscat una tona que ja estava llesta per al consum i s’han tret de la circulació unes 25.000 plantes, que, ben aviat, haurien estat un negoci milionari. Segons Ramon Chacón, cap de la divisió d’investigació criminal dels Mossos, “Espanya és el número u en exportació de marihuana a Europa, i això vol dir que importem crim organitzat molt violent”. En aquest cas, el clan familiar era albanès. S’havien establert a les comarques de Tarragona, amagaven les plantacions en diferents naus, punxaven la llum per obtenir l’electricitat per a les seves plantacions i després duien el producte cap a Alemanya, un país que sovint actua com a hub europeu de la repartidora de maria. Un negoci internacional. Una moda que, lluny d’extingir-se, va a més d’una manera exponencial. Les batusses entre bandes per robar-se el material és un fet que, de tan habitual, ja no surt ni al Telenotícies. Drons i helicòpters de la policia detecten tot sovint plantacions gegants, dissimulades als llocs més impensats. Després, hi ha els comisos continus en petits horts a l’aire lliure, a l’interior de naus en desús i en habitatges. Les 10.000 plantes trobades aquest estiu en un lloc d’accés impossible al Parc Natural del Montseny demostren com el dimoni se les pensa totes. I el cas de deu xinesos que portaven més d’un any esclavitzats per al cultiu de la maria és esgarrifós. Quan els Mossos van alliberar-los no entenien per què tothom anava amb mascareta. Ni tan sols s’havien assabentat que hi havia una pandèmia mundial. 

El gran porro català

Com gairebé cada estiu, hem passat quinze dies en un apartament que suca els peus al mar. La tranquil·litat del Mediterrani, a la banda més domesticada del Garraf, es converteix en un bàlsam familiar. Al cap de poc de ser-hi, t’adones que la pau comença a l’horitzó i, onada a onada, el mar te la porta fins a casa. I de casa a l’ànima només hi ha un pas. Aquest juliol, però, no ens ha embriagat la salabror de cada any sinó l’olor del porro que, cinc o sis cops al dia, s’encenien al balcó del costat. El piset és d’uns italians que de tota la vida han estiuejat a Vilanova però que enguany –coses de la pandèmia– han decidit llogar l’apartament per setmanes. I els veïns que van coincidir amb els nostres quinze dies eren d’una fal·lera fumadora que perfumava les hores i les idees. Vam acabar per no estendre la roba a fora i per dinar a dins, amb les finestres tancades, per no mastegar el seu cigarret relaxant. El dia que els vam veure carregar les maletes al cotxe, vam fer festa grossa. A finals d’agost vam quedar amb uns amics i, entre rialles, els vam comentar l’anècdota i vam dir-los que fins i tot l’estora del replà de Vilanova havia quedat impregnada d’aquella fortor. Aleshores ells, pares de tres nenes i una gossa, van explicar-nos el seu cas. Havien llogat una caseta a Begur per passar-hi mig mes. Les fotos del lloc, tan bufó, semblaven tretes d’un catàleg d’Engel&Volkers. Pedra antiga, decoració moderna i una piscineta per aprofitar un jardí amb sol de migdia. Un petit oasi al centre del poble. “Hi ha una cosa que no surt a les fotos”, ens van dir amb el somriure esqueixat. Paret per paret, el veí havia intentat dissimular la marihuana del seu hort amb unes tomaqueres. L’olor, però, saltava el muret i la gossa va passar quinze dies més calmada que mai. L’1 de setembre vaig tornar al despatx. El tenim en un cinquè pis d’un edifici de 35 habitatges. Dins de l’ascensor, un veí havia penjat un rètol durant l’estiu: “No fuméis más. El olor a hierbas nos está matando”. Que divertida és la convivència a la Catalunya del porro.