Paradigma Villarejo

Cregut i arrogant, però a la vegada ploramiques, José Manuel Villarejo assumeix la seva pròpia defensa en el primer de la trentena de judicis que té pendents, i que podeu seguir en aquest diari a les cròniques des de Madrid de David Miró i Ot Serra. Això, defensar-se a ell mateix disfressat amb una toga, és una forma histriònica i victimista de reafirmar la seva línia de defensa, molt pròpia dels individus de la seva corda: presentar-se com un personatge incòmode per al sistema, pel simple fet de ser un patriota honest que sap coses que no hauria de saber i que no afluixa davant de ningú. En realitat, no és més que un expolicia d'extrema dreta que ha fet diners amb negocis bruts d'espionatge privat, empresarial i polític. Un habitant de les zones més fètides de les clavegueres de l'Estat que s'ha acostumat a fer negoci remenant, literalment, la immundícia.

Els quaranta-i-tants anys que portem de mala democràcia a Espanya han reproduït moltes vegades aquest perfil en els àmbits més diversos de la vida pública, des de les administracions locals fins a les cúpules dels partits polítics, passant pels famosos de la tele, els famosos o mig famosos dels esports, o certs elements de les finances i l'empresa (el mateix Villarejo es presenta, i molts periodistes ho repeteixen com si res, com a “empresari”). Persones que generalment no destaquen per res més que per la seva agressivitat, sang freda i falta d'escrúpols, quasi sempre ignorants i curts de gambals fins a l'exageració, grollers i maleducats, que van per la vida trepitjant suposadament fort i mirant els altres per damunt de l'espatlla, sense cap altre valor ni objectiu que el d'acaramullar diners de la manera que sigui, generalment la més indecent. És més, sovint aquest tipus de subjectes són d'allò més ben vistos socialment, i se'ls cerca per entrevistar-los, i reben aplaudiments i somriures d'aquells que els envegen i fins i tot els admiren, que no són pocs. És tan freqüent, aquest perfil, a Espanya (Espanya amb Catalunya inclosa, i les Balears, i tot el que vulgueu) que es pot dir que el torturador Villarejo n'és un paradigma.

El paradigma té valor més enllà de la definició d'un cert arquetip social (que el director Bigas Luna va caricaturitzar bé, en la figura d'un empresari fictici de la construcció, a la pel·lícula Huevos de oro), i serveix per entendre també la dinàmica política d'un país. Espanya és, com hem dit, una mala democràcia perquè està basada en la corrupció: aquí la corrupció no és un fet endogen que es produeixi puntualment en tal o qual organització, sinó un fonament del sistema, un element troncal sense el qual no s'aguanta l'edifici polític i institucional. Villarejo, amb el seu estil caspós i macarró, representa això millor que ningú, i ara té raó quan gruny que el duen hipòcritament a la barra aquells mateixos que l'han enlairat i sostingut durant tant de temps. Víctima i alhora botxí de l'Espanya immunda que ell tant ha ajudat a construir, patriota sempre, Villarejo ha començat el trànsit de triomfador a boc expiatori.