A la Paquita i la Lolita Reixach, les nenes del restaurant Hispània, on tantes coses hem après, les fan filles adoptives d’Arenys.
La Paquita i la Lolita, les dues germanes que han fet els “plats mestresses”, que han sabut transmetre aquesta cuina, sofisticada i popular alhora, sempre amb una història al darrere (la del que fa el pa de coca, la del que fa els pèsols, la del celler del Nèstor Luján), mereixen aquest homenatge, i en mereixen uns quants més. Per haver treballat com un escarràs, per haver estat sempre, sempre, amb el nas al damunt de les olles, tallant verdura, prenent nota, tastant polidament amb la cullera, recomanant, explicant, divulgant una cuina, que és en realitat una manera de veure el món. D’un color, d’un sabor.
Les dues germanes, segur que una mica atabalades, faran el que fan sempre les mestresses: es trauran el davantal i es posaran molt guapes. Tots nosaltres, cuiners, clients, amics, aficionats, els agrairem tot el que han fet per la cultura, sense pretendre res i a la vegada sabent-ne moltíssim. La Paquita i la Lolita, sense cap ego, sense cap afany de protagonisme, amb tota la naturalitat de la mestressa davant del fet, radicalment cultural, que és la gastronomia, han ajudat a fer que la cultura catalana sigui el que és. La cuina, com la música, com la literatura, com la dansa, com el vi, ens expliquen.
Ara correm, correm, perquè la cuina catalana està en perill. No transmetem ni fricandó, ni samfaina, ni coca de recapte, ni escudella. I sabem que només es pot estimar si es coneix. Arenys les fa filles adoptives perquè durant tots aquests anys han sigut, sense saber-ho, mares adoptives. En el meu ratatouille particular hi ha els pèsols de la Paquita i la Lolita, hi ha les quatre mans de les dues germanes.
