Els ‘papers de Pandora’ i el risc per a la democràcia
La publicació dels papers de Pandora, el nou treball del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ), ha generat un escàndol mundial. La investigació de l’ICIJ ha posat al descobert polítics, empresaris, esportistes i importants figures culturals que han amagat i falsejat la seva riquesa. Però quines probabilitats hi ha que els advocats i comptables que els van ajudar hagin de retre comptes?
Les pràctiques que la investigació de l’ICIJ ha tret a la llum no són res de nou. És veritat que l’escala de les operacions, la seva sofisticació i el grau de poder legal utilitzat perquè els ultrarrics i poderosos puguin burlar la llei són un tema digne de sortir a les notícies. Però l’únic realment sorprenent és el fet que per exposar aquestes pràctiques hi van haver de treballar més de 600 periodistes de tot el món (sovint arriscant la seva seguretat i la seva carrera). Les dificultats a què van fer front són prova de fins a quin punt advocats, legisladors i tribunals han esbiaixat les lleis en favor de les elits.
Per ocultar la seva riquesa, els rics i poderosos actuals es valen d’estratègies legals que fa segles que existeixen. El 1535 el rei Enric VIII d’Anglaterra va imposar restriccions a un instrument legal anomenat ús perquè posava en risc les relacions (feudals) de possessió de la terra d’aquell temps i servia com a instrument per no pagar impostos. Però astutes maniobres legals van permetre reemplaçar-lo en poc temps per una altra figura encara més poderosa: el fideïcomís (trust ).
El trust segueix sent una de les eines legals més enginyoses que s’han inventat per a la creació i preservació de riquesa privada. En els vells temps servia perquè els rics poguessin eludir les normes sobre l’herència. Avui és l’instrument favorit per a l’elusió fiscal i l’estructuració d’actius financers.
Des d’un punt de vista funcional, el fideïcomís altera els drets i obligacions relacionats amb la possessió d’un actiu, fora de la normativa formal aplicable, i així crea un dret de propietat encobert. Per a la constitució d’un fideïcomís són necessaris un actiu (per exemple, immobles, accions o bons) i tres persones: el propietari (fiduciant), l’administrador (fiduciari) i el beneficiari. El propietari transfereix el títol legal sobre l’actiu (encara que no necessàriament la possessió real) al fiduciari, que es compromet a administrar-lo en nom del beneficiari segons les instruccions del propietari.
L’acord pot ser totalment secret, ja que no hi ha obligació de registrar o revelar les identitats de les parts. Aquesta falta de transparència converteix el fideïcomís en l’instrument perfecte per jugar a fet i amagar amb creditors i autoritats tributàries. I com que el títol legal i els beneficis econòmics es divideixen entre les tres persones, cap de les tres necessita assumir les obligacions derivades de la possessió.
El fideïcomís no es va convertir en l’instrument legal favorit de les elits globals per obra d’una mà invisible del mercat, sinó per un disseny legal deliberat. Els advocats van anar desplaçant els límits legals; els tribunals van reconèixer i van fer valer les seves innovacions, i després els legisladors (als quals en molts casos es pot suposar en deute amb donants rics) van sancionar aquestes pràctiques en la legislació escrita. L’eliminació de restriccions va anar ampliant l’aplicabilitat del dret fiduciari.
La introducció d’aquestes modificacions legals va permetre incloure en els fideïcomisos una varietat d’actius cada vegada més gran i designar com a fiduciaris persones legals (en lloc de jutges i altres individus respectables). A més, es van limitar els deures i obligacions legals del fiduciari i la durada dels fideïcomisos es va tornar cada vegada més elàstica. La combinació d’aquests ajustos legals va convertir el fideïcomís en un instrument fet a la mida de les finances globals.
Als països que no tenien una figura d’aquesta naturalesa se’ls va animar a emular-la, i es va aprovar un tractat internacional (el Conveni sobre la Llei Aplicable al Trust, la Haia, 1985) en aquest sentit. Allà on els legisladors es van oposar a crear la figura del fideïcomís, els advocats van idear instruments equivalents sobre la base del dret aplicable a fundacions, associacions o corporacions, apostant (sovint, amb raó) que els tribunals reconeixerien les seves innovacions.
Mentre algunes jurisdiccions feien tot el possible per oferir entorns legals propicis a la creació de riquesa privada, d’altres van intentar oposar-se a l’arbitratge impositiu i legal. Però cap restricció legal funciona si els legisladors no controlen quines lleis s’han d’aplicar en la seva jurisdicció i, a la pràctica, l’era de la globalització ha deixat la majoria de cossos legislatius desproveïts d’aquest control, perquè la llei ha esdevingut portàtil. Si un país no té la legislació correcta, potser la tindrà un altre. La paperassa legal i comptable es pot transferir a la jurisdicció més favorable, i assumpte resolt.
És a dir, els sistemes legals estatals s’han tornat alternatives dins d’un menú internacional d’opcions en què els amos d’actius poden triar a quines lleis volen atenir-se. No els cal passaport o visat. Mitjançant l’assumpció d’una nova identitat legal, uns quants privilegiats poden decidir quant pagaran d’impostos i quines regulacions toleraran. I si es presenten obstacles legals més difícils de superar, els principals estudis jurídics del món tenen advocats que poden redactar lleis perquè qualsevol país es posi a l’altura de les “millors pràctiques” de les finances internacionals. En això el model serien paradisos fiscals i fiduciaris com Dakota del Sud i les illes Verges britàniques.
Els costos d’aquestes pràctiques els pateixen els que no tenen tanta mobilitat o riquesa. Però els danys derivats de convertir la llei en una mina d’or per a rics i poderosos transcendeixen amb escreix les desigualtats immediates que se’n deriven: en la mesura que aquestes pràctiques posen en dubte la legitimitat de la llei, són un risc per als fonaments mateixos de la governança democràtica.
Com més insisteixin les elits riques i els seus advocats que tot el que fan és legal, menys confiarà la gent en les lleis. Potser les elits globals poden seguir explotant les lleis per crear riquesa privada, però tard o d’hora totes les mines s’esgoten. Un cop destruïda la confiança en les lleis, serà difícil recuperar-la. I els rics hauran perdut l’actiu més valuós que tenen.
Copyright Project Syndicate