Papasseit, Cintula

Com que mai me'n recordo de les efemèrides, em va alegrar assabentar-me, gràcies a la conversa de Xavier Graset amb els editors Jordi Cornudella i Jordi Martí Font, que aquesta setmana s'han complit 130 anys del naixement de Joan Salvat-Papasseit, un dels poetes essencials del segle XX català. Cornudella i Font han publicat (als segells Edicions 62 i Lo Diable Gros, respectivament) sengles edicions de l'obra poètica completa de Papasseit, amb motiu del centenari de la seva mort, que enguany es commemora amb tot el lluïment que fa al cas. No falla: si va néixer fa cent trenta anys i commemorem que en fa cent que va morir, ens surt que Joan Salvat-Papasseit va viure trenta anys. Una mort prematura, la seva, tot i que —com va indicar Cornudella—, a diferència d'altres poetes estimats pels déus (se'n diu així dels que moren joves), com Joaquim Folguera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Papasseit no transmet gens de sensació de tenir una obra, ni una vida, incompletes: va viure pocs anys, però ho va fer amb intensitat i alegria, i va escriure molt, i la major part del que va escriure era i és i serà boníssim. Martí Font, per la seva banda, demanava l'atenció per al Papasseit àcrata i agitador, que l'any 1920 publica el Primer Manifest Català Futurista (en què s'adreça als poetes i els exhorta: “Jo us invito, poetes, a què sigueu futurs, és a dir, immortals”, i també: “Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar”), i que en un dels seus cal·ligrames inclou, en lletres ben grans, aquella frase desafiant i tantes vegades repetida: “ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS”. Anarquista, independentista, avantguardista, el tarannà de Papasseit era jovial i encantador, però tampoc rebutjava necessàriament —encara que ell no la practiqués— l'acció directa.

El mateix dia de la conversa salvatiana al Més 3/24, va saltar la notícia que el primer ministre eslovac, Robert Fico, havia patit un atemptat: un home li havia disparat cinc trets i es temia per la seva vida (ara ja ha sortit de perill). De seguida es va saber que qui havia atemptat contra Fico era Juraj Cintula, un poeta rellevant de la literatura eslovaca actual. Cintula (de qui tots els mitjans han destacat que té 71 anys, com si això fos una raresa) és també un activista social i polític. Vaig recordar haver-lo saludat una vegada que vaig participar a l'Ars Poetica, un festival poètic que se celebra a Bratislava, fa vint anys: ell no hi actuava, en aquella edició, però hi assistia i formava part de l'entorn. Les notícies adquireixen matisos quan s'hi afegeix context. Fico és un populista pro Putin que ha arribat al poder tirant de discurs xenòfob contra la migració (en un país com Eslovàquia, que, segons dades de l'ONU, té tot just un 3,6% de població d'origen migrant) i és un personatge que prospera políticament atiant la crispació i la fractura social. Juraj Cintula, a més de ser un poeta, s'havia definit també com a pacifista, però també, últimament, com a pro-rus i antigitano. Vet aquí una història de l'Europa actual.