Divendres vint de setembre de 2024. Un problema amb una empresa elèctrica. Hi truco. Ensopego amb el previsible bucle telefònic protagonitzat per veus enregistrades. Una falca de veu porta a una altra: no hi ha escapatòria. El suposat servei d'atenció simplement és un frau, tot i que la veu femenina que fa veure que m'atén –monòtona i alhora autoritària– considera que el problema rau en la meva dicció ("No le entiendo. Por favor, repita la...") Provo de fer un mail. Tot és igualment incert. En aquest cas, el sistema em desvia cap als comentaris d'altres usuaris. Dilluns vint-i-tres de setembre, una empresa subcontractada de la mateixa energètica que divendres no em feia cas em truca per explicar-me una oferta que, en realitat, és una altra estafa (la clàssica aixecada de camisa que busca un canvi de contracte que va contra els meus interessos a canvi d'un descompte que només durarà uns mesos). En aquest cas, però, no m'atén un robot sinó una veu masculina amb accent colombià (les esses colombianes són tan peculiars!). M'agradaria pensar que aquest noi no és conscient d'estar participant en una activitat fraudulenta a canvi, segurament, de xavalla.
Tot això no passa per casualitat. El papanatisme relacionat amb el foment institucional de la digitalització, així com la quasi obligatorietat d'utilitzar el telèfon mòbil quotidianament per a gairebé tot, ja és percebut com una cosa "inevitable" (!?). Fa uns anys, l'omnipresència de la pantalla a les aules va ser impulsada institucionalment i va generar una despesa pública multimilionària que ara ja no serveix de res: els països que van iniciar aquella aventura que culminà amb "la fàbrica de cretins digitals", en feliç expressió de Michel Desmurget, han fet marxa enrere. Tot plegat està donant els seus fruits, i gairebé sempre són amargs. Hem de fer veure que no ho veiem, però. De fet, el papanatisme és potser la clau d'aquest tema: sempre hi haurà algun dòcil xaiet que replicarà que tot això és tecnofòbia o alguna cosa per l'estil.
A la sucursal bancària que he freqüentat al llarg d'anys, ubicada entre Gràcia i Sant Gervasi, a Barcelona, ara hi ha un supermercat. Fa cosa d'un quart de segle, aquesta gent em pagava interessos i fins i tot em feien algun regalet. Ara habiten al ciberespai. De fet, als pobles petits –i als no tan petits– ja no hi són, s'han fet fonedissos. "Esclar, com que tot es pot fer amb el mòbil..." Segur que és tan, tan, tan clar, això del mòbil? Resulta que on abans hi havia un servei ara hi ha una aplicació o un contestador: com reverteix en l'usuari aquesta reducció de despeses? ¿Potser és que ara tornen a fer regalets i a donar interessos de debò (no em refereixo a les enganyoses martingales dels anuncis)? En el millor dels casos, certs canvis compliquen les coses al client; en el pitjor, com passa en el cas dels pobles petits, s'elimina un servei sense contemplacions. El cor de xaiets obedients repetirà: "Però si tot ja es pot fer amb el mòbil, home!" Doncs que bé. Un tercer exemple real i recent, en aquest cas de fa dues setmanes. M'arriba un burofax de l'Agència Tributària per un assumpte a la duana de Madrid (cal satisfer els aranzels corresponents d'un article que prové del Japó, etc.). Molt bé, els pagaré trinco-trinco. El problema és que per fer-ho sense complicar-me gaire la vida he d'escanejar un codi QR tant sí com no (si no tingués cap respecte pel català diria "sí o sí", com fan els polítics i els tertulians).
Entendria que algun lector pensés: "I per què carai no té un smartphone com tothom i es deixa estar de romanços?" Val a dir que, per raons que ara no venen al cas, tinc mòbil des de l'any 1995, quan encara era una raresa. No utilitzo smartphone perquè considero que aquest estri acaba condicionant completament la vida de les persones, sobretot la dels més joves. Sovint ens fa perdre el temps estúpidament perquè és una vulgar ratera que s'ha esquitllat en el si de la roda del consum. No ens fa ni més savis, ni més feliços, ni més eficients ni més res. Prefereixo invertir el meu temps lliure tocant la viola de gamba, llegint o caminant a pas animat pels carrers de Barcelona que no interessen als turistes. És la meva estranha forma de vida, com diu el fado de la gran Amália Rodrigues. Tot això resulta discutible, per descomptat, però fa molts anys que vaig perdre l'interès per tenir raó o per agradar. Hi ha una cosa que no és opinable, que no admet matisos: tret que no canviï la legislació vigent i s'arribin a modificar determinats contractes on abans no hi constava la clàusula, ningú no té l'obligació de viure encadenat a un mòbil.
