Els reptes dels ‘comuns’
L’anunci del tret de sortida del procés que portarà a la constitució d’un nou partit articulat entorn de l’experiència de les confluències que s’han presentat a les últimes dues convocatòries de les eleccions generals, ha despertat molta atenció, i ha generat pors i esperances a parts iguals.
Més enllà de les abstractes reflexions entorn del “vot dual”, hi ha indicis que porten a pensar que pot jugar un paper important en la política catalana. Això és segurament engrescador per als seus promotors, però alhora pot esdevenir un element que dificulta les coses. Com quan en un partit de futbol un equip surt com a favorit: tindrà la pressió de mantenir les expectatives, d’estar a l’altura.
Alhora, pot comptar amb un avantatge que s’ha guanyat a pols en l’últim any. Després d’unes convocatòries electorals exitoses, d’experiències de govern local significatives i d’una actuació dels diputats i les diputades d’En Comú Podem amb perfil propi a Madrid, el gruix de la ciutadania identifica de manera clara l’espai polític dels comuns.
És un capital importantíssim en mans dels actors que es disposen a construir el nou subjecte polític, que s’ha fet visible a partir dels lideratges d’Ada Colau i Xavier Domènech, i pel qual han apostat sense embuts les noves direccions d’ICV, EUiA i Podem.
Això no implica que tot estigui fet, ans al contrari: la dinàmica de construcció del subjecte determinarà la seva viabilitat. Serà important el com: mecanismes radicalment democràtics per a les decisions i l’estructura interna, i presència al territori (metropolità i no). I serà important el què: una plataforma política clara per treballar conjuntament amb la ciutadania, fent-la protagonista, un projecte de país que superi les lògiques de resistència i aposti amb solvència per polítiques redistributives i dels béns comuns i per una concepció integradora de Catalunya, dels seus territoris i de la seva sobirania, en la dinàmica de les interdependències europees.
El camí fet fins avui per la confluència ha estat molt satisfactori per als seus promotors, però es queda curt en relació al que sembla demanar (o fins i tot visualitzar ja) la societat catalana. Passi el que passi a curt termini, la crisi econòmica, democràtica i institucional ens ha projectat en un temps polític nou, que exigeix compromís i capacitat d’imaginar el país i el seu entorn defugint les contingències del moment. La ciutadania ha indicat amb força el camí: des de la primavera del 2015 una part significativa de la societat catalana ha donat suport amb el vot a les perspectives de desenvolupament d’aquest espai, en l’òptica de construcció d’una eina que en primer lloc sigui útil per a la defensa i l’eixamplament dels drets socials, polítics i nacionals. Inequívocament sobirana en les seves decisions, però que dialogui amb altres experiències de canvi. Que, amb voluntat de govern, reverteixi la lògica del “dia D” i posi, des d’avui mateix, al centre de les seves decisions la voluntat d’utilitzar els ressorts institucionals per millorar la vida de les persones alhora que sigui del tot ambiciosa a reivindicar-ne de nous -reals, efectius- per al mateix objectiu. Que s’agafi la imprescindible lluita contra qualsevol forma de corrupció com una manera de defensar la democràcia; que sigui capaç de construir aliances amb principis clars però sense essencialismes. I que participi, des de les seves conviccions, del necessari i diari compromís de construcció de la nació catalana, massa sovint donada per conclosa i, en canvi, forçosament i feliçment dinàmica i canviant, a partir del principi d’inclusió.
La tasca que els espera als confluents és gegantina, i els obstacles, molts. Alguns procedeixen d’altres espais polítics, preocupats per l’aparició d’un competidor sòlid. D’altres poden ser fruit de les friccions internes, sovint derivades dels temors dels actors més consolidats, però també dels nous, de quedar diluïts. La mesura de l’èxit de tota l’operació serà la capacitat no pas d’esborrar les històries polítiques de cadascú sinó de posar-les en valor, de contaminar-se positivament, tot dialogant amb la ciutadania. Però la mesura de l’èxit serà sobretot saber donar respostes a la ciutadania per a la millora de les seves condicions de vida, per interpel·lar sectors amplis de la població.
En definitiva, de ser una peça imprescindible de la Catalunya nova, necessària fins i tot per a tots aquells que mai optaran per donar-li el seu vot.
